Introduzca parte del título 

Cantidad a mostrar 5 10 15 20 25 30 50 100 Todos

• A FONS D'ARREL

  A la cambra oberta de l'univers
  s'ajeu l'espera i el record.
  
  Sacseja el vent els astres,
  sense despit, a fons d'arrel.
  
  Baixen segurs els rius cap a l'inici
  amb aigües plenes i bullents,
  brunzint dins del vespre
  pels túnels de la fonda solitud.
  
  Car només tenim la nit profunda,
  sense paraules, nua,
  i els aspres astres del neguit.
  
  Dins les andanes de la buidor
  tot son ombres,
  a la insondable quietud!
  
  Amàlia Casajoana
  21/6/17

• TOT SON MIRALLS

  Torrent embogit dels orígens,
  cruïlla de límits,
  reixes de la mirada.
  
  Sola amb tu, sol!
  
  Entre el polsin nadiu
  de fulles oblidades,
  entre el brunzit turbulent
  d'astres futur.
  
  Refer l'altre rostre constant,
  que es mira al mirall sense imatges.
  
  Emergir, esclatar,
  ésser només per ésser,
  recer negligent
  de sols perduts i aurores estimbades.
  
  Tot són miralls,
  i el vaivé dels colors que es reflecteixen
  i els ulls que s'emmirallen en la llum,
  besant profundament,
  a poc a poc,
  cap a tu, endins de tu,
  el bes fulgurant de l'amor!
  
  Amàlia Casajoana
  30/6/17

• SOTA ESTELS INVISIBLES

  Amb la llum obscura desclosa,
  els núvols lliscaven suaument
  i es reflectien
  junt amb la seva mirada,
  en l'aigua bellugadissa.
  
  Vaig sentir una altra vegada,
  la necessitat de mirar la seva cara
  de faccions marcades i expressives.
  
  No podia explicar el fet que aquella tarda,
  dins la cambra tèbia de la natura
  sota estels invisibles,
  li hagués pogut dir que l'estimava!
  
  Allò era efectivament, el que li volia dir-li,
  però aquelles paraules
  em sonaven estranyes,
  com si fossin dites per primera vegada.
  
  Aquella tarda,
  les coses passaven davant dels meus ulls,
  sense límits, sense arestes,
  plàcidament!
  
  Amàlia Casajoana
  2/7/17

• LA PARAULA

  Adormida entre els llavis,
  entre els llavis establerta,
  la paraula.
  
  Quan ja no tinguis cap paraula parla,
  comença el so,
  no paris, inventa la paraula,
  excava cap a dins de les síl·labes,
  excava, obre el corredor,
  obre les mines imaginades.
  
  No t'aturis, escriu la lletra nova,
  escriu-la a les parets de l'aire
  i als miralls de l'aigua.
  
  Parla, no paris,
  puja als cims i baixa als pous
  de després de la paraula.
  
  Escolta el so a les coves enlluernades,
  i les vocals buides quan el so s'acaba,
  escolta les vocals immòbils
  sota l'aigua clara.
  
  Per l'escala del silenci, no paris,
  cus el silenci insondable del dolor,
  cus la pluja que cus la plana i la muntanya.
  
  No paris,
  amb els llavis esperant, amb la llengua aturada,
  anuncia la paraula!
  
  Amàlia Casajoana
  28/6/17

• HIMNES DE LLUM

  Dins el núvol de l'instant,
  irreals a nosaltres mateixos
  com rostres al mirall,
  cerquem l'ull que ens retingui.
  
  No al mar insomne
  ni a la terra fonda i fosca,
  que acull els cossos buits,
  sinó, on incomplet fineix l'ahir, l'avui,
  i on incomplet fineix, el que vindrà.
  
  Exiliats a la nostra terra,
  els sols han sortit i s'han post
  damunt la nostra existència.
  
  Hem estat himnes de llum
  en la tenebra.
  
  Dins el temps però,
  hem oblidat els himnes
  i hem existit
  a recer de la claror indefensa.
  
  Damunt els llavis,
  el silenci que sosté el riu
  al lloc on el lloc s'estimba!
  
  Amàlia Casajoana
  28/6/17

• LA MAREA

  Les coses apareixen, creixen,
  s'abracen i s'interpenetren,
  l'estrella afirmativa conjura els elements.
  
  De les aigües fosques, véns dels orígens,
  incontenible,
  com si fos la marea irresistible
  el que s'aboca a cada instant alè enllà,
  cap a l'aire obert dins l'aire,
  cap als ulls que esperen
  i tu només fossis la nit per a tantes guspires.
  
  Deixa que el mar remorós
  s'escampi damunt la teva cara,
  no deixis emmudir els ulls,
  el mar hi és a la fondària.
  
  En el deslligat,
  hi ha alguna cosa, segura, impalpable,
  hi ha alguna cosa que es mou,
  alguna cosa que es calma,
  dins l'espera i fora l'espera,
  es troben l'aigua i el mar!
  
  Amàlia Casajoana
  25/6/17
  

• EL REMOLI DE L'ARA

  Els camins ens han dut
  a les planes de la generositat,
  com si tot sabés
  i només nosaltres ignoréssim.
  
  Amb les petjades de ningú,
  el camí solitari, buit, immens,
  surant damunt les planes del real.
  
  No hem trobat més terra
  que la terra esquinçada,
  ni més ulls,
  que les maragdes que rodolen
  a les fondalades de la nit.
  
  Ni més udol,
  que el de les ones sobre la mar deserta.
  
  Mirant-nos la mirada,
  dels ulls insomnes,
  bevent de les rieres transparents
  dins la llum esmicolada.
  
  Car què apareix, que s'oculta
  dins els ulls?
  
  El vel i l’aigua
  dins el remolí de l’ara!
  
  Amàlia Casajoana
  22/6/17

• LA PAPALLONA VIBRANT

  Mirava en aquell riu,
  la superfície llisa,
  freda i neta de cada pedra.
  
  De cada fulla,
  s'alçava la papallona vibrant del significat.
  
  Mirava, el fons sense fons del jo,
  l'insondable estrany
  que hi havia al fons de cada jo,
  l'estrany irreflectible.
  
  Mirava,
  mentre prenia consciència
  que la seva vida era única,
  i que les coses que veia
  eren també úniques.
  
  Mirava sota els seus peus,
  com la nit i el dia s’entenien
  amb l'angoixa interminable i la pau invisible.
  
  Tot era clar:
  aquell riu es deixava endur plàcidament
  per les nodulacions gronxadisses de l'univers.
  
  Amàlia Casajoana
  25/6/17

• L'ASPRE SEMENTER DEL TEMPS

  Enllà, corren els rius de la constància,
  rabents, segurs, amb fredes mans.
  
  S'obre i clou el cercle de la vida
  sense pausa,
  lleuger a cada instant,
  llaurat per les marees de l'aurora,
  brunyint per les tempestes de la nit.
  
  Vine, palpa l'escorça de l'avet,
  passa la mà pels secs i les rieres
  de l'aspre sementer del temps.
  
  En cercles obstinats,
  encara giren obscurs els rius rebels
  com cegues serps,
  que temps endins excaven.
  
  Sota l'alè i les remors de l'aire,
  endins del que no es mou
  roden els rius,
  com les flames que corren vers la flama,
  d'ona en ona, fidels al foll desig.
  
  Esperant el que és,
  amunt, solitari i bull el foc!
  
  Amàlia Casajoana
  18/6/1

• L'EVIDENCIA DE L'ARREL

  Potser arribarem massa tard
  a la terra promesa,
  als masos de la sal i de la mel?
  
  És massa tard per entrar al nou regne,
  o és massa d'hora?
  
  Quan mirem veiem no el lloc,
  sinó el fragment,
  no la paraula, sinó el signe de l'asfíxia,
  i dubtem cap a on mirar,
  si bosc endins
  on comença la claror entenebrada,
  o cap al rostre sense lloc.
  
  Separats de l'abans i del després,
  sense fi, saltem de regne en regne,
  oblidant el camí i el dolor,
  oblidant el llindar i la llum negada.
  
  Descalços com la pluja,
  passem pels camins aturats de l'ara
  endins de les planes infinites,
  ensenyant arreu l'evidència de l'arrel!
  
  Amàlia Casajoana
  16/6/17

• VOLER

  Què vol el front profund,
  què vol el llavi clos?
  
  Mirem el cor com vol estrènyer el que no té
  i com el que té rebutja.
  
  Mirem el mar,
  des de la fonda entranya poderosa,
  el mar immens que ens mou,
  besem el bes,
  i ja no volem besar-ne un altre.
  
  El voler, no vol sinó voler,
  però no podem desfer o tornar endarrere
  el pensament, o esborrar una acció,
  el pensament i l'acció és per sempre!
  
  Però el voler, insisteix,
  i de dies ens llença d'una costa a l'altre,
  i de nits, oh de nits!
  llavors som mar i barca.
  
  Què vol doncs el voler?
  Què espera de nosaltres
  si tot just podem suportar el seu embat?
  
  És basardós haver estat una vegada
  i no poder servar el que som!
  
  Amàlia Casajoana
  18/6/17

• LES FULLES DE L'ALE

  Entre els mons que s'encenen,
  fulgura el foll acord.
  
  Entre l'ací i l'allí,
  no hi ha fronteres ni passeres,
  hi ha el clam feroç
  i la tenebra que et transmuta.
  
  Incessant, s'alça la muntanya de la nit,
  dels mars, dels boscos,
  dels deserts i dels abismes,
  de l'arrel sense fonament,
  de tot arreu s’exhala
  batuda per les ones del desig i de l'oblit.
  
  Amb torrents furiosos de tenebra,
  la nit,
  fulgurant d’embriaguesa,
  planta la pedra negra
  al solc de cada alè.
  
  Incessant, baixa la llum lenta i ràpida,
  pròxima i llunyana,
  invisible i despullada.
  
  Baixa la llum, torrent avall,
  retina avall,
  mirant l'arbre que s'arbora
  mirant en la fosca la claror,
  palpant amb mà infal·lible
  les fulles de l'alè!
  
  Amàlia Casajoana
  18/6/17

• QUE INTERROGUEM

  Des de sempre ens assetja l'imminent,
  urgent, tumultuós, irresistible.
  
  Però, què interroguem davant el mur del temps,
  davant els astres, davant els mars?
  
  Què reclamem davant el mur sever
  tot just naixent,
  quins focs, quines aigües?
  
  Què demanem davant el mur fluent,
  quins besos perdurables,
  quin gaudir encès?
  
  Obliguem als ulls a veure el paradís,
  imposem la força al que és profund,
  i com l'arbre que creix del que no és,
  a poc a poc,
  amb foscos fils que furguen la tenebra,
  tot d’una s’obre
  la branca a la llum rapaç.
  
  Cal però, perdre per guanyar?
  tot ens acompanya,
  ens acompanya i secretament, ens alça!
  
  Amàlia Casajoana
  14/6/17
   

• QUAN ES FA FOSC

  En l'hora més cruel,
  en l'hora que la branca gronxa buida,
  en l'hora que l'alè esdevé memòria
  i la memòria dolor,
  tot ens revela i ens oculta tot.
  
  Però, l'inconsumible,
  des del fons del tot escolta,
  escolta i ens exhala,
  com si l'alè desclòs
  de la més fonda i fosca arrel
  hagués de ser present pertot.
  
  Damunt l'arrel que no ha vist ningú,
  damunt de llots, terres i mars enllà,
  amb la punta dels dits no trobem sinó
  el vent buit dins l'aire buit.
  
  El somni d'un somni,
  l'ombra d'una ombra que burxa l'aire bru
  estiu enllà, quan es fa fosc!
  
  Amàlia Casajoana
  10/5/17

• ARBRE PROFUND

  A l'estiu,
  baixen les aigües plenes de sols,
  i mes fondes dins del temps.
  
  Arbre dreçat en els dos mons,
  escala que silenci i veu relliga,
  un cop s'han estripat els vels
  ets triomf de la llum.
  
  Tu que escaves endins del blau
  i trepanes la tenebra,
  que en pots sostreure
  de la flama permanent?
  
  Arbre profund,
  quin riu suscita el teu reialme
  de fondes ombres i clars cristalls?
  de cants secrets i tremolors abruptes?
  
  Quin riu t'enfila pels penyals de l'ésser
  i t'enfonsa en les nits ingents?
  
  Entre la fronda ardent,
  amb l'alè que li sembra l'aurora,
  en tu clareja el rostre, en tu vespreja,
  en tu es despulla el temps insomne
  que en la parpella bat,
  en tu sagna la tardor, i madura l'hivern!
  
  Amàlia Casajoana
  11/5/17

• ¡QUE PAZ DE SOLEDAD!

  Que leve el latido de tu corazón,
  oí el último
  cuando se detuvo.
  
  ¡Qué fuerte y profundo su secreto!
  
  De lejos, en caballos celestes
  legiones de ángeles vinieron por ti,
  en un instante eterno
  se unió amor y muerte.
  
  ¡Que ruido sin voces!
  ¡Que paz de soledad!
  
  Como el olor de la corteza seca
  saliste entonces de la muerte,
  y en un solo instante,
  mientras de la nada
  crecían rosas perfumadas,
  amor y vida te vistieron de luz.
  
  Con alas blancas y triste sonrisa,
  como la brisa,
  ¡tu alma vuelve a mí!
  
  Amàlia Casajoana
  10/5/17

• LA NIT IL·LUMINADA

  Potser serà ja cap al tard,
  o a darrera hora,
  que de sobte et vindrà la llum.
  
  No saps de quina fondària íntima
  vindrà a cercar-te el mut vaixell
  que mai no torna,
  que no mou l'aigua ni obra cap deixant.
  
  Per les escales que voleien hi pujaràs,
  t'acolliràs tot d’una
  al mar sense fronteres,
  on murmuris d'ona et bressaran.
  
  I sentiràs el mar i no veuràs l'aigua
  I sentiràs el vent i no es mourà res.
  
  I tanmateix,
  aquesta ona irretenible de l'alè,
  aquesta núvia transparent de l'aire,
  brunzint de goig brunzint de dol
  dansant davant l'abisme,
  il·lumini la nit il·luminada!
  
  Amàlia Casajoana
  11/5/17

• DINS LA FINESTRA ENCESA

  Observa la mà de flama,
  mira com s'alça i com s'abat,
  com palpa en la quietud,
  on l’aigua tremola,
  com acaricia mirant les escumes,
  com s'acosta a tot.
  
  Car nosaltres, aquesta arrel
  que puny i s'enfondeix llavi endins
  i excava cor i ment,
  aquesta veu silenciosa, fonda i nua,
  aquesta veu,
  que cerca un fonament.
  
  Com podríem mai gosar acceptar-la?
  
  Ens asseiem tots sols a la cadira buida,
  i la mà cansada ens passem  pel rostre,
  i no és,
  ni el front ni la parpella que bressolem,
  ans consultem la fonda ferida oberta
  que respira i bat,
  com si fos l'única veu veritable
  i nosaltres només estranys.
  
  Dins la finestra encesa,
  mentre el mar creu que tot són ones
  i dansa sobre la llum del que només és mar,
  dins la llum, dansem nosaltres
  i la mà de flama, no veiem!
  
  Amàlia Casajoana
  7/6/17

• ARRIBA EL DESTI

  Com una gota d'aigua dins l'aigua,
  en el centre,
  en la proximitat profunda
  a l'arrel del dolor,
  com si no fos res més que això,
  arribar el destí.
  
  Travessa de la branca que ens travessa,
  que ens torna i ens reté.
  
  Tanmateix, és això un destí?
  
  Qui pot desitjar encara desitjar?
  Qui pot voler bescanviar les cendres
  per unes cendres més amargues?
  
  És el silenci o la tempestat que ens crida?
  O el silenci i el so són el mateix?
  
  Com gota d'aigua que rodola
  el so s’esllavissa,
  i en el pou s'enfonsen,
  oint la música silenciosa del destí,
  enyor i desig!
  
  Amàlia Casajoana
  4/6/17

• NO ES EL MAR

  Mar solo,
  ¡Qué plenitud de soledad!
  Eres tú y no lo sabes.
  
  Como mis pensamientos,
  en cada instante
  tus olas van i vienen,
  besándose y apartándose
  con un eterno
  conocerse y desconocerse.
  
  Mar inmenso,
  que luchas para encontrarte,
  y te muestras solo con tu desnudez.
  
  Mar único,
  ¡Con qué fatiga! Dándote luz a ti mismo,
  solo, y en tu misma plenitud,
  ¿para  encontrarte o para que yo te encuentre?
  
  ¡Oh mar!
  En un momento me dices sí
  y al punto mil veces no,
  hasta el más lúgubre infinito.
  
  Pero vibras otra vez, y me parece oír, sí.
  
  Mar,
  y  no eres tú,
  ¡es el sí infinito de la luz!
  
  Amàlia Casajoana
  4/6/17