Mirava en aquell riu,
la superfície llisa,
freda i neta de cada pedra.
De cada fulla,
s'alçava la papallona vibrant del significat.
Mirava, el fons sense fons del jo,
l'insondable estrany
que hi havia al fons de cada jo,
l'estrany irreflectible.
Mirava,
mentre prenia consciència
que la seva vida era única,
i que les coses que veia
eren també úniques.
Mirava sota els seus peus,
com la nit i el dia s’entenien
amb l'angoixa interminable i la pau invisible.
Tot era clar:
aquell riu es deixava endur plàcidament
per les nodulacions gronxadisses de l'univers.
Amàlia Casajoana
25/6/17
Signup
Login
Amalia
