Introduzca parte del título 

Cantidad a mostrar 5 10 15 20 25 30 50 100 Todos

• ON JA NO HI HA CAMINS

  Ens caldrà mudar potser la vida,
  però és just la vida
  la que ens muda constantment
  a desgrat de la nostra resistència,
  fins que ve un dia
  que ens transforma a fons, del tot,
  branca i arrel més fonda
  i aleshores anem més lluny que mai.
  
  I com ocells que habiten
  però que emigren
  o com les ones que rodolen sempre enllà
  alguna cosa ens mou en moure'ns
  o sense moure'ns,
  en la vetlla o en el son,
  en el repòs o en la impaciència
  alguna cosa ens cava i ens extreu
  tots els colors i tots els sons
  com en la fulla,
  i és com si féssim camí capa un lloc
  on ja no hi ha camins, i només lloc!
  
  Amàlia Casajoana
  12/12/17

• YO NO

  Yo no necesito tiempo
  para saber cómo eres:
  Conocerse es el relámpago.
  
  ¿Quién te va a conocer a ti
  en lo que callas,
  o en esas palabras en que lo callas?
  
  El que te busque en la vida
  que estás viviendo
  no sabe más que ilusiones de ti,
  ir siguiéndote hacia atrás
  en lo que has hecho,
  sumar acción con sonrisa,
  años con nombres...
  
  ¡Yo no!
  
  Te conocí en la tormenta
  en ese desgarramiento brutal
  de tiniebla y luz
  donde se revela el fondo.
  
  Te vi, me has visto,
  y ahora tú, mi invisible…
  eres tan antiguo mío,
  que en tu amor cierro los ojos.
  
  Amàlia Casajoana
  13/12/17

• SOC ALLA

  En la fondalada,
  de les hores petites
  no entens el somni
  que t'ha despertat.
  
  Sóc allà
  on envio el pensament
  a l'altre mar vagarejant
  com aquell que diu,
  fent tems en algun fogar.
  
  Amb el llum encès
  mentre la resta dorm
  tanmateix,
  dels seus somnis...
  mai no en saps res!
  
  Amàlia Casajoana
  29/11/17

• ON NINGU NO ES NINGU

  A l'oceà primordial
  on ningú no és ningú
  perquè s'ha perdut tot
  en l'anar i el venir
  i només som les ones
  a les ones donades
  i només som les llums
  allà on neix tota llum.
  
  Car el sol
  enfoca volves de pols,
  són vida seca
  fragments de mi despresos
  sense afadic ni joia!
  
  Amàlia Casajoana
  29/11/17
  

• SIN EMBARGO

  Esta temblando el árbol desnudo
  y en espejos de agua bailando.
  
  Y cantando esta la luna
  riendo sin silencios
  la lírica y romántica flauta.
  
  En el cielo en hoz
  por vez primera
  se abre su luz cereza.
  
  No se pueden quejar ni las auroras
  ya que la luna sigue riendo, riéndose...
  
  Una ola descansa sobre la marea
  y el sol de madrugada
  se dibuja solo en la palabra.
  
  Pero el sol no canta, no sonríe aún
  sin embargo,
  se percibe en la luz  que emana
  la pasión de sus besos.
  
  Amàlia Casajoana
  29/11/1

• QUI HA VIST

  Qui ha vist mai l'arbre com s'alça?
  
  Qui ha pogut mai veure
  com les branques dormen
  al front seré del blau,
  mudes i tremoloses de futurs?
  
  Com cremen els cristalls a cada fulla
  i a cada fulla com s'oculta el llamp?
  
  Sota els camps apunyalats d'estrelles,
  sota el carro que fuig
  i sota l'óssa tremolosa
  que sotja el lluny
  i s'enfonsa dins el fosc remoli,
  qui ensenya confusió i esglai?
  
  L'ona incerta
  que avança dins l'incert,
  que a cada instant s'esbulla dins el goig,
  l'ona que cau i s'alça,
  l'ona brunzent que es gronxa
  i dins l'obert s'avia?
  
  O és l'home que apareix
  i domina i esquinça l'horitzó
  sobre l'estrèpit i la devastació
  i davalla amb els rius que ell ha vessat?
  
  Amàlia Casajoana
  29/11/17

• BUSCAMOS

  Cada noche
  entre sábanas
  y mullidas almohadas
  buscamos
  ese liviano pájaro de luz
  que arde…
  y se nos escapa
  en un leve gemido.
  
  Amàlia  Casajoana
  29/11/17

• EL TU

  Entre els llençols incansables
  parlàvem de llunes mudes.
  
  No ens feia por el passat!
  
  Dins el vent aspre de tardor
  el tu esborradís, el tu inesborrable,
  la brasa sembrada als salzes fugitius
  i a la paret descalça,
  el tu impalpable,
  el tu clavat
  al centre constant de la distància.
  
  Cava sense parar, cava,
  rauta el cristall encès que mira la mirada,
  cava en el tu en el vent
  impetuós i ardent,
  cava en l'impalpable,
  en tu desclòs i dispers.
  
  Mentre dalt el turó verdeja el vent
  amb les finestres esbatanades.
  
  Amàlia Casajoana
  22/11/17

• ENS HEM DE DESPULLAR

  Ens hem de despullar,
  davant el tot, davant el rés,
  davant del món, del cuc i les galàxies,
  del que hem vist el matí
  i hem sentit el vespre.
  
  Ens hem de despullar
  de l'arbre que fulgura, 
  dins la llum que fulgura,
  dels rius, dels focs i dels turons,
  del fil d'erugues
  que s'estimba capa dins del dia.
  
  Ens hem de despullar
  de pensaments i afectes,
  de les ciutats, dels boscos i dels mars,
  de pares i de fills,
  de vius i morts,
  de llavis que hem besat i que no hem besat.
  
  Ens hem de despullar
  de l'aigua freda que encén les rieres,
  de les nits i els dies,
  d'instants, desig i silencis.
  
  Ens hem de despullar
  de nosaltres!
  
  Amàlia Casajoana
  22/11/17

• ROSES BLANQUES GELADES

  Només qui està tocat de mort
  sap que vol dir morir.
  
  He somiat que dormia
  que desperta caminava
  gorgs del Ter fins a Meranges
  seguin-te per la pujada.
  
  Si el passat entres sencer
  i amb ell hi entressis tu
  herald de la veu humana
  com si no hagués passat gaire
  dels fils que ens lligaven
  brillaries com un foc
  sobre les brases de l'aire.
  
  Pengen dels roserars
  roses blanques gelades,
  arços d'amor hi floreixen
  i les roses són badades.
  
  La dolçor d'hores humanes
  sol encès calcina el vent
  i fa crosta en la mirada.
  
  Amàlia Casajoana
  24/11/17

• COMTATS PER L'UNIVERS

  Com si fóssim a les fosques
  per oblidar les penes
  la llum arriba per la foguera
  per la lluna clara.
  
  Donar per fet que la part principal
  està enquistada
  i forma el nucli resistent
  donar per fet
  que ni un cabell se'ns pot tocar
  perquè els tenim comtats per l'univers.
  
  Però el dret a donar curs a la il·lusió
  de fer que corri l'aigua pel rierol
  que sanegi!
  i digui que allò és possible i pot fluir..
  mentre anem sondrollant
  en un món de forats i de laments.
  
  Costa d'imaginar com s'ho fan
  els de l'altra vall
  els de l'altra contrada!
  
  Amàlia Casajoana
  23/11/17

• SI DE DEBO

  Entre ones, i remolins de llum,
  dins l'instant
  que es condensa, funda i fulla,
  què són aquestes xarxes embogides per l'esclat?
  que assagen d'atrapar acord i dissonància,
  mel i tendresa, fe i feblesa
  ser i desser?
  
  On dins el terbolí desapareix
  matèria i forma
  mirem-nos, però, a fons una vegada,
  examinen els nostres moviments,
  on cada gest comença i on acaba.
  
  Car cada instant, és la gota i és el mar,
  és la espurna que aboca el mar
  i que la mar torna.
  
  Cada instant és el mar,
  el mar d'abans, el de després i el d'ara,
  el que en cada gota es fa més profund,
  el que resplendeix i s'obscureix alhora,
  que és la plenitud i també el tot,
  i és la mar a cada blau i en cada escuma.
  
  Examinen, però,
  si de debò, nosaltres som o si no som!
  
  Amàlia Casajoana
  20/11/17

• ENTRE ELS ESSERS

  I vet aquí, doncs que fluïm,
  que esdevenim amb tots els éssers
  i entre els éssers
  i tanmateix,
  bé cal que madurem un dia
  encara que no hàgim mai après
  a madurar.
  
  Cal que en algun lloc o en alguna hora
  atenyem un instant,
  un sol instant de plenitud!
  
  Sempre hem estat convençuts
  que havíem arribat al punt de la dolçor,
  com, però, i on podríem arribar-hi,
  si ni tan sols
  ens consta el nostre inici
  i la fi encara ens manca?
  
  Sembla que hàgim estat destinats a trontollar,
  a passar d'un estat a l'altre amb la vigília perduda.
  
  Hem de deixar que els éssers ens travessin,
  que s'adormin entre els llençols dels ulls,
  que s'escolten a les sorres de l'oïda,
  hem de deixar que esdevinguem
  lentament mon!
  
  Amàlia Casajoana
  20/17/17

• A LA FALDA DE L'IMMENS

  A la memòria del vent
  prometen i respirant,
  un dia jo també vindré
  als prats lleugers de l'aire,
  on els colors són infinits
  i l'herba clara.
  
  A la falda de l'immens,
  tornarem a jugar
  a cuit tos dos, corrents,
  darrere els fils tibants del goig rabent,
  per avingudes blaves
  davant les aigües impalpades.
  
  Mentre l'ortiga inconsolable
  puny el coixí de l'alba,
  tu rodolaràs pels trèvols flonjos,
  i de sobte
  ens mirarem com sempre als ulls,
  l'un aturat davant de l'altre,
  incrèduls i esglaiats
  d'haver viscut dins l'efímer,
  entre la pedra i l'aire.
  
  Amàlia Casajoana
  15/11/17

• EN SON I EN VETLLA

  No hem vist mai com és
  el rostre de la perfecció,
  però sabem
  com és una cosa imperfecta.
  
  Als nostres ulls
  el món no és perfecte,
  però conte perfecció.
  
  Als nostres ulls
  el món decau i minva,
  es transforma i reneix,
  però el que muda
  mai no ens ha semblat perfecte.
  
  Hi ha un cant antic
  que en l'home neix,
  hi ha una música greu
  que llaura l'home
  i que només en l'home
  es construeix en son i en vetlla,
  en saviesa i en oblit.
  
  Car encara no l'hem vist!
  
  Amàlia Casajoana
  9/11/17

• UN OCELL INMOVIL

  A l'arbre de la ignorància
  on murmura el pensament
  en paraules ensagnades
  volem  gronxar el dolor.
  
  De quina flama extrèiem la flama,
  de quin llavi el desig urgent?
  
  El drap suau de la paciència
  esborra l'amarg saber.
  
  Un ocell immòbil,
  sempre proper, sempre llunyà,
  canta la melodia del silenci
  en la branca que ens sosté.
  
  Amàlia Casajoana
  8/11/17

• DINS EL NUVOL DE L'INSTANT

  Hi ha una pedra plena de buidor,
  el silenci que dorm dins la campana,
  la destral infinita de la llum,
  l'ona que s'alça, l'ona que s'enfonsa.
  
  Hi ha els ulls que miren i no veuen,
  l'oïda que s'agita i no compren,
  l'ocell del front que vola
  i mai no torna,
  el goig, l'angoixa, el dol.
  
  Ací on incomplet fineix l'ahir,
  on incomplet fineix l'avui,
  on incomplet fineix el que vindrà
  girem damunt els llavis del silenci
  els cercles de la veu.
  
  Mirem la pedra i no veiem la pedra,
  irreals a nosaltres mateixos,
  cerquem l'ull que ens retingui
  dins el núvol de l'instant!
  
  Amàlia Casajoana
  8/11/17

• L' OLOR

  D'ençà de tots els segles,
  hem acceptat l'olor i el seu record,
  el bosc perdut
  i la riera imponderable,
  el bes i la distancia
  com si les coses fossin viatgers
  i nosaltres l'andana.
  
  Tot ens insta i en fecunda
  i del que som ens separem
  i ens canvia l'aire, la nit i el dia.
  
  Existim en la mudança
  i l'olor ens agafa
  i ens empeny més enllà de l'olor,
  ens traspassa.
  
  Esdevenim entre les coses,
  car l'olor és un pont, un pas, un so silenciós
  que dins la nit transita!
  
  Amàlia Casajoana
  6/11/17

• EL DESTI DE FLAMA

  Hem vist clavar la llança
  al cor de la memòria, de la paraula,
  hem vist el lloc crucificat.
  
  I escriu la mà feroç, l'aspre sentencia:
  que en tot sí nia l'ou del no,
  que la victòria conté desfeta,
  que l'acció pareix neguit,
  com si fóssim llançats
  sense excusa a comprendre
  però ens ignores la comprensió.
  
  Car la impulsiva mà que esquinça l'aire
  és averany de salvament o bé d'estrall?
  
  No volem el contrast sinó la concordança,
  no volem la coincidència sinó l'amor,
  però només trobem la pedra dividida,
  trobem el nervi abrupte i el furor.
  
  I el que fou colpejat,
  colpejat fou en la memòria,
  car som un arc que a cada banda es vincla
  i que per cada banda es torna.
  
  Amb què volem calmar el terror?
  
  Ha aparegut de sobte hi ha descalçat
  el fràgil equilibri que guardava la quietud.
  
  Hem vist l'home romput, befat, exterminat,
  hem vist l'home tancat com bestiar,
  i fons sagnants, estrips i pous enverinats.
  
  L'infant s'esgarrifa de l'home,
  amb ull feixuc mira el destí de flama
  mentre plora a l'alba davant el lloc.
  
  Amàlia Casajoana
  3/11/17

• COM UN AMIC

  Oïda de la boscúria,
  minaire de solituds
  en l'aire que en tu s'abranda
  el desig funda plenituds.
  
  No et giris endarrere,
  tot el que tens et manca,
  l'arbre dins l'aigua fulla
  vivim d'enyor d'amor.
  
  Goig i dols ens estimben
  a fondària nua,
  cada ona és més tardança,
  vivim d'enyor d'amor.
  
  Vénen totes les albes,
  senyen la barca buida,
  sense adonar-nos-en,
  s'ha comprimit de cop el temps.
  
  Mira, ara som al centre
  del remolí silenciós,
  res no es mou ni ens mou,
  gira tot sense parar
  dins el temps.
  
  A cada instant,
  a prop és la paraula del silenci,
  com un amic
  que amb ulls profunds ens mira
  però ignorem que vol.
  Dins l'instant un vent ens obre
  i es precipita enllà de tot instant.
  
  Amàlia Casajoana
  1/11/17