Introduzca parte del título 

Cantidad a mostrar 5 10 15 20 25 30 50 100 Todos

• LAS VALLS DE L'ANIMA

  Invencible la primavera avança
  per damunt d'esbarzers,
  de troncs i fang,
  de vius i morts, rebel...
  i amb l'ungla oberta
  el groc que cruix i udola.
  
  Amb focs colgats, premuts
  i baixen els rius de pressa,
  de riba en riba, empentejats,
  fins a les valls de l'ànima.
  
  Abandonat als braços de les ones
  brillant sura el tronc.
  
  Amàlia Casajoana
  9/5/18

• PER LES ONES BUIDES DEL TEMPS

  Ens els meandres oberts de la nuesa
  i blaus confins,
  és dolça la claror punyent,
  plena, sencera...
  
  Els cavalls transparents
  cavalquen damunt les planes aturades
  on brillen els cristalls dels cims
  dins els llavis badats de l'aire.
  
  Car és profunda la nit rebel
  i llunyana...
  
  Mentre fulgura la faç obscura
  entre calius balbucejants,
  s'esmuny la barca exhaurida
  per les ones buides del temps.
  
  Amàlia Casajoana
  2/5/18

• LA PEDRA

  Trenca la pedra,
  obre-la
  i escampa'n els bocins.
  
  Lleva la pedra, 
  guspira, aspra i resplendent
  com la sorra dura de l'ara,
  com la pols innocent del temps.
  
  Pica fins que no trobis pedra,
  obre el camí...
  
  Descabdella la fosca mina,
  esberla-la...
  fica't cap endins.
  
  Excava la claror sobtada
  i dins la pedra engrunada
  enfonsat dins el teu Jo!
  
  Amàlia Casajoana
  2/5/18

• DINS LA FONDA NIT

  La terra ha rodolat tota la nit
  pels boscos de l'espai,
  avançant amb les garres del vivent,
  amb les roques, els mars,
  els vents i les fogueres,
  apropant-se cap al que ve.
  
  Brunzen els deserts, les coves, els abismes,
  udolen els astres, les constel·lacions.
  
  Mentre l'home dorm el son profund
  com un palet al fons de la riera,
  tenebra endins
  les aigües s'abocan com ramats cecs
  cercant la font.
  
  Dins la fonda llum silenciosa
  els vels i els tels dels horitzons.
  
  Amàlia Casajoana
  4/4/18

• NI TU NI JO

  Des del llindar del silenci
  l'ombra del mar
  ha fet callar els ocells.
  
  Des d'ara
  algues i vent
  teixeixen un enfilall d'aurores.
  
  Ençà i enllà dels somnis
  ni tu ni jo!
  només la mar llunyana.
  
  Allí on conflueixen  ulls i desig
  hi esclaten
  tots els colors de l’alba.
  
  Amàlia Casajoana
  21/3/18

• EN EL CLAROBSCUR

  La llum d'hivern
  traspassa els vidres
  del finestral
  i un aire fred com mai
  entra pel portal obert.
  
  L'escena es tornar lluminosa
  de colors blaus i malva.
  
  Llavors recordo...
  que no et vaig abraçar
  quan te'n anaves.
  
  De sobte
  l'espai es reclou i s'aquieta
  i tu...
  m'escoltes i em perceps
  en el clarobscur del fons.
  
  Amàlia Casajoana
  15/3/18

• COM JO ESTIMO

  Què hi faig aquí? No puc ni vull fugir.
  Què hi faig enlloc, tan allunyada de mi?
  
  Se'ns encallen els somnis
  per qualsevol conflicte
  i molt sovint perdem el buf
  percaçant l'impossible
  damunt la corda tensa del destí.
  
  Mentre transcorre el temps
  amb miralls i miratges
  em vaig configurant un espai
  per compartir...
  on em senti estimada,
  com jo estimo!
  
  Amàlia Casajoana
  
  24/2/18
  

• AL CENTRE DE LA MIRADA

  Mentre la gebra
  encara dormia l'impuls de la primavera,
  el vent bufà sobre la sorra impacient.
  
  De sobte, dins la gran planada,
  en el front perdut de l'horitzó
  s'enfonsen els camins imprevisibles de l'oblit.
  
  Sobre els marges de l'invisible,
  dins els braços inexistents del jo
  s'arboren els focs.
  
  En els pous obscurs de l'alba,
  les ombres, trepitjant amb dubte
  entorn l'espurna oberta.
  
  Ressonen xiscles d'ales
  dins les cambres brunzents de la memòria,
  mentre fulgura el mirall incontenible,
  el ràpid ganivet d'una ala
  esquinça el vel feixuc
  i voleia a l'enllà, entre l'abans i l'ara.
  
  Capa la barana brunzent,
  esdevenen endins de l’invisible
  com una antiga foguera desclosa
  què en el silenci dansa,
  al centre de la mirada!
  
  Amàlia Casajoana
  18/3/18

• POTSER

  No és en nosaltres
  que les aigües s'alcen i es desplomen?
  
  No és als nostres cims
  que cau la neu i s'amuntega
  i escolta lentament el clar silenci nu?
  
  No nien en nosaltres
  el foc i l'àliga
  i no passen per nosaltres tots els rius?
  
  O som un riu que ha perdut el delta
  i que es buida per tot
  sense destí?
  
  Car... habitem realment
  i petgem el regne
  on brollen els rius de mel i de consol?
  
  Potser som l'arrel i les estrelles,
  o l'ombra on tot s'enfonsa
  dins el més profund?
  
  Amàlia Casajoana
  14/3/18

• NO SABÍEM

  No sabíem que la claror
  fos una pinya immensa i amorosa
  que atragués com l'imant atreu.
  
  No sabíem que l'abundància
  arribés sempre tan sobtosa
  amb rierols de verd
  per la terra descalça.
  
  No sabíem...
  que els núvols celebressin noces
  de la unió i la separació,
  que volessin i s'empaitessin
  per escoltar els secrets de l'amor.
  
  No sabíem que on hi havia el confí
  ara hi ha el temps que fulla.
  
  Amàlia Casajoana
  9/3/18

• EL SEU SECRET

  És doncs, sols per l'amor...
  que ens creixen roses als dits
  i se'ns revelen els misteris
  dignificant-ho
  amb amorosa solitud?
  
  És així
  com la vida expressa el seu secret
  i ens referma la bellesa?
  
  Tot és perfecte just rere el mirall opac.
  
  Només l'últim combat es justifica
  perquè d'ell, rere un somriure
  en pervé força i misteri
  i sobretot
  tot en l'amor s'emplena de sentit.
  
  Amàlia Casajoana
  24/2/18

• AGAFATS DE LA MA

  En la fondalada de les hores petites,
  en un moment determinat
  uns ulls nets em van mirar
  i sense veu van dir...
  sempre més t'estimaré.
  
  Agafats de la mà,
  cada dia 
  el fil forjat al foc
  a tu constant em porta
  fins arribar a port.
  
  Un port plàcid d'aigües profundes,
  un cap vespre qualsevol
  abans no arribi el fred de l'ànima.
  
  Amàlia Casajoana
  28/1/18

• MENTRE CAVALQUE

  Els boscos moren
  besant la lenta llum de la tarda.
  
  Exèrcits de nit
  vénen pels camins deserts,
  mentre cavalca cec
  enmig de dos mons,
  el genet oratjós de vent solitari.
  
  Car, no sé quina freda nit
  m'allunya del seu silenci,
  però recordo... que a l’arribar  l'alba
  le mirat per última vegada.
  
  Amàlia Casajoana
  1/3/18

• LES DUES ALES

   
  Aquesta és la dansa antiga,
  ancestral, inexorable.
  
  Les dues ales,
  tènues, blanques, quasi inexistents.
  
  Les dues ales de l'instant
  que sostenen el plec d'alè
  de l'aire que crepita.
  
  Les dues ales
  que esbateguen al voltant de la pols
  seca i buida.
  
  Car no et giris, no veuràs el rostre,
  veuràs només l'instant
  al pou de tu mateix.
  
  Amàlia Casajoana
  24/2/18

• HI HA UNA SERP

  Nascuda al lloc on no té lloc
  hi ha una serp
  que es mou dins el que es mou.
  
  Que llisca,
  que es parteix i es nua,
  que sense arrels flueix d'arrels
  i que fluint s'esqueixa ella mateixa.
  
  Així de pell en pell,
  es torna riu
  i travessa les planes sense fressa
  com l'aire, com el vent, com l'aigua.
  
  Car som nosaltres la serp lliscant
  que ressolem dins els forats i escletxes
  i som el temps...
  que dins el món s'endinsa.
  
  Amàlia Casajoana
  28/2/18

• CASTELL DE SOMNIS

  Arribem al cor de l'espirall
  i damunt no-res,
  bastim un poderós castell de somnis
  que suscita focs
  a l'ardent intimitat.
  
  Com si el passat ens pertanyés
  tornem a la penombra amiga
  i al secret.
  
  Llavors em dius...
  no hi ha cap llac
  tan clar com els teus ulls
  ni cap vent tan subtil
  com els teus dits.
  
  Mentre imagino
  com estructurar miralls
  i descobrir dimensions,
  en cada gest
  escolto el silenci d'àmfora i de pou.
  
  Amàlia Casajoana
  24/2/18

• LA LLUM QUE ES CLOU

  Dansa la flama, la pedra, l'arrel
  cap als cims...
  i dansa l'alè cap al que exalta.
  
  Hem peregrinat amb els rius,
  hem palpat el glaç, el foc, el buit,
  beguérem ebris
  els camins de l'ignorància,
  l'angoixa i el neguit.
  
  Visible en l'invisible,
  feixuc navega el cos
  amb la càrrega secreta
  mentre dansa l'alè
  amb la llum que es clou.
  
  Amàlia Casajoana
  15/2/18

• D'OM LA MÀ

  On era el rebost sagrat que ens sadollava?
  quins eren els festins que alimentaven cos i anima?
  
  No sé quan vaig entendre
  que no entenia res
  ja era quasi un no res incapaç d'explicar-me.
  
  Sí... recordo que vaig alçar bastides
  per connectar en les ombres
  que lliscaven per sobre la flassada que m'abrigava
  i mirava somnis que no podia entendre.
  
  Tanmateix...
  A la trinxera del vaig o vinc del ser o no ser
  vaig escoltar que algú em deia:
  d’om la ma no tinguis por
  
  i  era tant forta i càlida...
  que encara ara
  la sento a la meva agafada!
  
  Amàlia Casajoana
  20/2/18

• TAL VEGADA UN ADAGIO

  Asseguda sota l'ombra d'un arbre,
  pensava...
  si pogués escollir
  triaria una música lenta i suau,
  tal vegada un adagio.
  
  Tancaria pausadament els ulls
  per contemplar vells fantasmes
  i aquells paisatges que el record exalta.
  
  El pensament és una volva tènue
  que es mou d'ací, d'allà,
  dins un núvol de sorpreses.
  
  Tanmateix, l'indret d'on vinc,
  és un paisatge encès contradictori i exultant
  que incita a descompondre
  el gest de mil reflexos
  i allargassar perennement la vida.
  
  ¿Però què hi puc fer si la vida és màgia?
  
  Llavors,
  em lliuro a la vida i retorna la quietud,
  poc a poc,
  la dansa es fa més lleugera 
  i oblido allò que he estat,
  entro a la claror d'aquest no res de mi
  i tot és de nou pur i perfecte.
  
  Amàlia Casajoana
  14/2/18

• AQUELLES VIDES

  
  Aquelles vides captiva'ns i fortes
  ens feien presagiar una vida immensa.
  
  Tanmateix...
  després de la tempesta,
  de la sequera
  del matxet de la faç de la dalla,
  després de construir i d'enrunar
  vingueren els sospirs curs i fatigats
  que cadascú exhala.
  
  En el darrer moment
  en la recança final que es pot sentir
  per les coses que es deixen,
  s'afegeixen els xiscles de les aus
  i el silenci rogenc del capvespre.
  
  
  Amàlia Casajoana
  7/2/18