Aquesta és la dansa antiga,
ancestral, inexorable.Les dues ales,
tènues, blanques, quasi inexistents.
Les dues ales de l'instant
que sostenen el plec d'alè
de l'aire que crepita.
Les dues ales
que esbateguen al voltant de la pols
seca i buida.
Car no et giris, no veuràs el rostre,
veuràs només l'instant
al pou de tu mateix.
Amàlia Casajoana
24/2/18
