Introduzca parte del título 

Cantidad a mostrar 5 10 15 20 25 30 50 100 Todos

• DINS EL RIU SILENCIOS

  Del silenci neix el so,
  i de la fosca, la flama.
  
  Dins la nit incandescent
  la set en la set es calma.
  
  Amb les mans esteses
  cap al començament,
  immòbil corre el camí
  enmig de flames!
  
  Entre les soledats,
  s’inspira el tu cap endins
  i s'esborren tots els confins.
  
  Dins el mirall escampat
  nia amargant, l'impossible,
  ho devora tot
  i desborda cada prisma.
  
  Dormim i l'amor ens venç,
  vetllem i l'aigua ens amara.
  
  Mirant-nos incansablement a la mirada,
  amb la ma closa, estrenyem el cor.
  
  Llavors...
  escoltem la vida,
  dins el riu silenciós!
  
  Amàlia Casajoana
  20/8/17

• A L'HORA DE L'ALBA

  Des del fons del silenci,
  la llum encén els ulls
  damunt el camí que s'esgarria.
  
  No vindrà l'alegria destinada,
  ens fou robada,
  ens fou sostreta, desviada.
  
  L'aturaren el mar i la plana,
  la interceptaren els vents,
  on la fulla comença i bull el riu.
  
  Enllà de les marees,
  enllà de veus,
  al caliu que llampega i s'obstrueix.
  
  No vindrà l'alegria destinada,
  no ens prendrà dins els braços de la flama,
  no ens besarà a la boca assedegada,
  no ens mirarà,
  la veurem descalça.
  
  Serà un moviment sense memòria,
  l'amant perdut
  a l'hora de l'alba!
  
  Amàlia Casajoana
  2/8/17

• ROSAS BLANCAS

  Desde la eternidad en vilo,
  me puse a recordar aquella tarde.
  
  Sobre los instantes que pasan de continuo,
  voy salvando el presente:
  Ser, nada más. Y basta,
  la absoluta dicha, la realidad.
  
  No, no sueño en lo desconocido,
  existe en mi alma.
  
  Nada más esto, sí...
  a veces cerca y otras muy cerca,
  así voy trayendo lejanías de mi cielo,
  ese cielo de ahora.
  
  ¿Así, dónde extraviarme, dónde?
  Si mi centro es este punto que fulge aquí.
  
  Veré los colores del verano mío,
  que aún no me conoce.
  
  En el mar de agosto
  bajo mis manos vacías,
  se reflejaran dos sombras,
  llegadas, del azul del cielo.
  
  ¿Así, qué amor aparecerá?
  
  Bajo mis pensamientos,
  todo lo que olvide
  volverá a través de alas blancas,
  con anillos de oro i diademas de plata.
  
  ¿Pero qué desea mi alma?
  
  Rosas blancas, sí...
  henchidas de amor
  ¡para lucir en el alba¡
  
  Amàlia Casajoana
  1/8/17

• DONDE NO HAY DESPEDIDAS

  Parece que está aquí,
  que es nuestro,
  entre dos cuerpos, guardado entre los besos.
  
  En su fugacidad,
  llega fuerte, muy hondo,
  que aunque vuele y se huya,
  con el alma del alma, decimos,
  ¡amor mío!
  
  Y el pasado se ve tan escrito en los ojos,
  que mirar a alguien bien,
  es alegría 
  que brota del alma.
  
  En lo eterno,
  la aurora borra noches, el tiempo borra el tiempo,
  pero tú nombre...
  ¿quién dime, quien va a borrarlo?
  Si no lo ha escrito nadie como yo.
  
  Si me hablas por la noche,
  en ese ámbito que los ojos no ven,
  no hay ni noche, ni soledad,
  solo hay la luz del oír y su leve besar.
  
  Qué fácil unidad de los que son iguales.
  
  No obstante,
  hay luz a las diferencias entre tú y yo
  que llaman nuestro amor a la alerta
  ¡cara a cara a probarse!
  
  Cuando hallamos lo igual de ti y de mí,
  descansa el amor de su lucha sobre verdades,
  luego, lo distinto se alza,
  nos pone en pie,
  nos llama otra vez a vencernos por las minas oscuras,
  en la cándida novedad, en fulgidas sorpresas,
  ¡con más luz¡
  
  Nuestras almas se buscan por nuestro diferir,
  por un camino donde no hay despedidas,
  ¡mirándose en su triunfo!
  
  Amàlia Casajoana
  31/7/17

• PER LES MAREES DE L'AURORA

  Entre l'inici i la fi,
  urnes de la mel, mines de la foscúria.
  
  Als deserts incendiats
  la barca buida que sura.
  
  A l’ombra de la llum
  immòbil en la mobilitat,
  sense ales,sense arrels, invocant i oblidant
  sobre els llavis transparents,
  el so sense so fulgura.
  
  Enllà corrent els rius de la constància,
  rabents, segurs amb fredes mans
  s’obre i es clou en cada instant,
  el cercle de la vida,
  lleuger, sense pausa,
  on la llum escriu damunt la pols.
  
  S’obren les sales immenses de l'aire,
  les cisternes són plenes de clarors.
  
  Arriben sense por les ones
  amb diamants que esberlen els esculls.
  
  Declina el que neix
  i madura i persevera el vent brunyit
  de les tempestes de la nit,
  fins que trobi l'onada que el reté
  i la rompuda llum que l'aixopluga
  per les marees de l'aurora!
  
  Amàlia Casajoana
  26/7/17

• L'HOME QUE TRASPASSA EL FANG

  Quina ona rodoladissa som,
  que corre i creix en l'aigua
  i madura i s'enfila salt amunt?
  
  O som solitaris viatgers del vespre,
  i no sabem si vetllant més a prop de la terra
  o a la font que respira?
  
  Entre regne i regne
  En els intersticis del temps vivim,
  i del dubte ens peixem de bon matí
  i al vespre ens peixem del dubte
  per tornar a l'angoixa.
  
  Però cal un desig, profund,
  més insistent, sense barreres
  que anul·li tot desig,
  car el que ens precedeix de sempre
  és el començament, constant,
  que en el cristall inexplorat ens crida.
  
  Es fa fosc i fulguren les estrelles
  que s'extingeixen al lluny,
  i dins la nit que es precipita, ingent,
  amb els turons i cims de fosca.
  
  A baix, entre els mortals,
  a l'ombra il·luminada, el cor de l'home,
  inquiet, sospesant la proximitat i la distancia,
  obre els ulls i mira.
  
  Veu el foc i la cruïlla encesa,
  l'home,
  que traspassa el fang
  i com l'aigua
  cerca la seva imatge!
  
  Amàlia Casajoana
  26/7/17

• QUE SOM

  Nosaltres que indaguem amb la ment buida
  el mar que es mou
  i el sol que es mou i solca,
  nosaltres, què pretenem que som?
  
  Ens hem minvat en fer minvar
  el que no fos nosaltres,
  ens hem minvat en desdenyar de veure
  el jo en el tu i el tu en el jo.
  
  Nosaltres, monarques de la foscor
  què posseïm, doncs,
  què no ens posseeixi de molt abans?
  
  I no és tant desésser, en tan poc ésser?
  
  No és tanta insuficiència
  el que ens sotmet a imposar-nos a tot
  com si imposar-se
  fos l'autèntica felicitat? 
  
  Així, què som nosaltres de debò
  entre aquests turons que el vent desfulla
  o les fustes descarnades que suren damunt les ones
  des d'un naufragi antic?
  
  Què som que per trobar la font
  esberlem l'arbre,
  que descreiem el que hem cregut
  i no creiem en el que volem creure?
  
  Què som quan plorem pel que sabem
  i pel que no sabem?
  
  Però malgrat tot,
  els timbals que baten dins les venes,
  que baten dins de l'ànima i la ment,
  som, doncs, nosaltres,
  quan l'invisible ejacula el visible,
  i ressona la música inaudible!
  
  Amàlia Casajoana
  26/7/17

• ENTRE L'OBLIT I L'ESPERANÇA

  Al mig de l'ombra
  la mà muda de l'enyor surant.
  
  Grogues crepiten les serps del foc
  i els astres espiguen,
  mentre al blau cèrcol impassible
  s’adorm la baldufa ardent.
  
  Car darrere els vidres
  enfosquits de la finestra,
  la taula i les cadires buides.
  
  Dins el silenci,
  entre l’oblit i l’esperança
  dansen incansables,
  la flama furiosa i la faç esborrada
  de les ballarines del record!
  
  Amàlia Casajoana
  12/7/17

• A LA INTEMPERIE

  Darrere de cada atac
  inacceptable del perdedor,
  hi ha l'expressió
  de la necessitat de perdre,
  una necessitat assedegada i inextingible.
  
  El vent blanc lliscava silenciós
  i s'ajeia al banc, entotsolat.
  
  Les coses s'engrunaven
  i porugues, suraven
  mentre anaven i venien,
  i de sobte en algun indret,
  deixaven el solc inexplicable.
  
  El camí de cop s'estreny,
  allò, com ho podia preveure?
  Hauria de girar i recular?
  
  Té el mentó enfonsat al pit
  i a penes es poden destriar
  les seves faccions.
  
  La mirada invisible roman immòbil,
  una penombra espessa li cenyeix la cara.
  
  Ha través de l'espai obert,
  s'apinyen les pedres negroses
  l'una contra l'altre,
  l'una abraçada a l'altra,
  a la intempèrie,
  collaret pacient de la incertesa!
  
  Amàlia Casajoana
  25/7/17
   

• EL VELL ADOLESCENT

  Serà cada vegada més vermella la rosella
  i esdevindrà per tot el cim?
  
  Renaixeran els morts en una nova terra
  per veure el que no veieren mai:
  la primavera ardent?
  
  Davant l'ombra dubtosa del bedoll
  i el prat cobert de trèvols,
  sota la cendra de paraules
  el temps ens assaltà.
  
  Mentre obscur i vell l'adolescent bevia,
  amb el rostre dins el riu
  a poc a poc,
  minvant de dia en dia
  eixut el riu es va trobar!
  
  Amàlia Casajoana
  9/7/17

• SOM EL MON

  Potser les coses no són igual que abans,
  si toquem l'aigua de glaç
  sentim el sacseig de la cremada,
  però, tenim les coses al darrere,
  i respirem sota una altra llum.
  
  Ja no entrarem més al bosc espès,
  ara el bosc
  ha baixat les escales més obscures,
  hi ha fondeixat al llot vermell.
  
  És com si el món
  habités ja només dins nostre.
  
  Som massa lluny i massa aprop,
  som a l'indret
  en què el món és a la nostra ombra
  i el davant ja no hi és.
  
  Som al món,
  i ens és difícil tocar la barana
  sense abocar-nos
  al corrent encès del riu!
  
  Amàlia Casajoana
  16/7/17

• EN EL COMBAT

  Massa forces adverses lluiten en nosaltres
  agosarades esperant l'ocasió,
  com si cadascuna
  pertanyés a una altra terra enemiga,
  totes d'acord només en obtenir satisfacció.
  
  Així doncs, no sabem qui perd,
  qui guanya en el combat
  que tenen dins el nostre clos.
  
  I som molts en la lluita,
  i un de sol aguanta el combat.
  
  I quan sembla que el dia ateny la plenitud,
  ja ha arribat, de sobte, el vespre,
  solemne, amb peu profund.
  
  Com el mar que algú veu ben llis en una cala
  durant un temps que no és llarg ni curt,
  i el poc que es mou, és que respira,
  però després ve que es retorça tot.
  
  I oblidem pensament i somni
  i ens transformem a poc a poc en món!
  
  Amàlia Casajoana
  16/7/17

• EL QUE ENS MIRA

  I el que ens mira no és el nostre enyor?
  
  Cavem en la pregunta
  i vivim dins la pregunta,
  nuats, entremesclats,
  bevent cada un
  a la boca ignorant de l'altre.
  
  Mentre cada dia s'il·luminen
  els senyals brodats
  damunt la tela interminable,
  s'esquinça la rosa
  amb pètals grocs d'olor.
  
  Tot són fils i punts innumerables
  que l'agulla fervent teixeix cada matí,
  car l'empeny l'ànsia irresistible
  pels raïms d'ombra i garlandes de claror.
  
  Palpant el rostre immesurable de l'aurora,
  el que ens mira,
  retorna al silenci que l'acull!
  
  Amàlia Casajoana
  14/7/17

• LLUNY DELS TEUS ULLS

  Com a recer del foc i de les ombres
  s'adolla immòbil l'espill inquiet,
  lluny dels teus ulls
  a la bescara de la memòria,
  a la duna escampadissa
  on la bellesa creix.
  
  En el redol aturat,
  en l'espera transparent
  on s'esbullen els camins
  rere el tombant absort,
  sola i profunda,
  la bellesa fosca brunz.
  
  Encerclada d'ella mateixa,
  mentre en cada batec,
  avança més endins del seu present,
  cau i s’enlaira, mentre gira silenciosa
  entre les fulles èbries
  que ratllen l'aire
  de la memòria.
  
  Amàlia Casajoana
  5/7/17
  
  

• GOTES D'AIGUA

  Secret brogeix el riu
  entre les penyes abruptes del demà
  i endins s'esmuny de l'ona retinguda,
  com una ala que s'ha llançat al vol.
  
  Damunt la cresta de l’instant,
  com qui vol començar un cercle
  que alhora vol anar tancant,
  les gotes d'aigua ,
  es fonen ràpidament en fum.
  
  Les brises de l'alè les guien,
  i les susciten a aigües infinites,
  ona endins de l'ona.
  
  En un moment sobtat
  sense espera ni calma,
  immenses d’escuma
  cauen al cor de l'incessant!
  
  Amàlia Casajoana
  9/5/17
  
  

• NO SABEM ON

  Som la fulla voladissa que espera la seva arrel.
  
  Car no sabem què som,
  si pols que dura o pols que expira.
  
  Dubtem en l'alegria, dubtem en el neguit,
  i de sobte, ignorants de tot.
  
  Car no sabem que som,
  si llum que dura o llum que expira.
  
  Ens habita una ferida,
  cos endins, ment endins,
  no sabem on.
  
  Més antiga que nosaltres, més vehement.
  
  Furiosa com la mar,
  afamada fosca i fonda,
  amb arrels que ens embriaguen,
  amb brànquies que ens esberlen.
  
  Ens habita fins el darrer minut!
  
  Amàlia Casajoana
  9/7/17

• EL BES

  Què volen els ulls?
  Què miren, què cerquen?
  
  En el mirat és l'ull que troba l'ull
  i que mirada endins
  esdevé i s'aventurà.
  
  En el mirar travessem el pont profund,
  de fet, ens despullem.
  
  Però, veiem la serp o bé la branca estesa?
  
  Furgant dins dels ulls de la intimitat
  som nosaltres qui mirem en la mirada?
  O esdevé un somni què somia per nosaltres?
  
  Damunt les vastes teles del silenci
  on la música broda el que encara no som
  ens fa el bes
  aquell que mai ningú ha recordat!
  
  Amàlia Casajoana
  7/7/17

• BAJO LA CUMBRE

  Alrededor se consume el verano,
  en un anillo de tarde amarilla.
  
  ¡Cielo de dos!
  Sin que la felicidad estorbe
  en torno a la almohada,
  ronda el orbe y vive la flor.
  
  No hay mirada amorosa
  que no alumbre su eternidad.
  Allí secreta anida.
  
  La quietud de la tarde
  ciñe inmensa, amor y vida.
  
  Bajo el secreto de una tenue claridad,
  entre la celosía de sus abrazos
  amor y luz se condensan.
  
  En torno a su alma el círculo se cierra,
  en un hermoso espacio
  bajo la cumbre.
  
  Amàlia Casajoana
  8/7/17

• ENDINS

  Es despullen les prades làcties,
  als peus del vent intransigent.
  
  Per les pupil·les il·luminades de tu,
  corda endins, mirant i mirant,
  sabràs que hi ha,
  al dedins del remolí silenciós.
  
  Escoltant i esperant,
  cercant en el mirall la selva de la cara,
  en les ones,
  del dia i la nit!
  
  Endins,
  com una foguera antiga desclosa
  al centre de la mirada
  la flama!
  
  Amàlia Casajoana
  5/7/17

• TASTAR LA VERITAT

  Les muntanyes blavoses
  t'ofereixen,
  uns termenals suaus a la mirada.
  
  Els camps i els prats
  ondulants i llisquents,
  s'ajeuen imperceptiblement
  trèmuls a cada banda,
  aclofats en el son dòcilment.
  
  Tu vols sotjar
  la intimitat de les coses,
  tastar la veritat!
  
  Guaita, tot calla, real i desclòs,
  tot dorm en la claror furiosa del sol.
  
  Enllà dels teus ulls incessants
  t'embolcallen innocents
  les volves lentes de la mirada!
  
  Amàlia Casajoana
  2/7/17