Introduzca parte del título 

Cantidad a mostrar 5 10 15 20 25 30 50 100 Todos

• ON PLORA L' ALBA I FLAMA L' AURORA

  En el cercle confús que ens delimita,
  no gosem mirar endarrere,
  per por que no s'hagi esvaït tot.
  
  En temps aspre
  ens cerquem una ànima,
  car ens hem expulsat
  no solament del paradís,
  sinó del franc alè que tot ho abraça,
  i amb nosaltres neix i mor.
  
  Però què mirem,
  fixats i obcecats per la flama
  que no crema?
  
  Absorts de plenitud dins la buidor,
  mirem el foc però no veiem la brasa
  mirem el lloc però només veiem les ombres.
  
  I així, en la separació vivim,
  i hem esdevingut gorgs i remolins,
  encenalls d'angoixa i fonts sagnants.
  
  Llavors, mirem amb ull feixuc el destí
  i veiem la felicitat aspra i l'amarg desig,
  on plora l'alba i flama l'aurora!
  
  Amàlia Casajoana
  26/4/17

• ELS LILAS

  Lentament, dels gorgs de l'aire
  se'ns han aparegut els lilàs,
  com un auspici o un gest que anuncia
  memòria de món.
  
  Xuclant els focs del riu
  que arreu s'escampa,
  solcant la faç incandescent.
  
  El què ens mostra, però,
  i suspès oscil·la,
  només se'ns mostra en un instant
  com un esbart d'ocells,
  que el blau travessa.
  
  Si bé no ho comprenem,
  és cert què avancen els lilàs
  pel riu que inunda.
  
  I quan és temps,
  veiem el seu rostre en el pou profund
  mentre encara és color i olor,
  desclòs en l’enyorança.
  
  I quan el pom
  tot just ens frega el front,
  s'esbocina en poms de l'invisible
  per continuar essent!
  
  Amàlia Casajoana
  9/4/17

• UN GRUMOLL PROFUND

  El món toca la música ancestral,
  irresistible, muda com el silenci,
  en el més profunds de l'abisme.
  
  Pels oceans immòbils del blau,
  naveguen sols els núvols incipients,
  que avancen lleugers
  mentre, pacientment, observen.
  
  Tot d’una, el blanc de les voreres
  es transforma incandescent,
  i els grisos en grisos més obscurs,
  fins negre cap al centre.
  
  Ràpidament, s'entremesclen
  l'un amb l'altre i de sobte,
  es concentren en un grumoll profund,
  que flameja de foscor.
  
  Tot flamejant, el núvol té la certesa
  que celebra alguna cosa, que a ell,
  també li competeix.
  
  La sensació de trobar-se
  davant d'ell mateix!
  
  Amàlia Casajoana
  8/4/17

• EL POU DE TU MATEIX

  La nit conté més nit,
  la llum, llum més abrupte.
  
  En la irrevocable melodia,
  hem escolta la veu del món,
  incandescent, muda.
  
  Hem vist el mar, proper, llunyà,
  els vels i els tels dels horitzons,
  el fora a dins i el dins a fora.
  
  Del no-res
  hem vist formar els pètals,
  que llença l'ara amb l'ara
  entre memòria i desig,
  entre serenitat i abisme.
  
  Damunt les mans de la nuesa,
  avança el riu que no avança,
  ebri d'alè, d'abisme,
  d'aigua del pou de tu mateix.
  
  Amàlia Casajoana
  22/4/17
  

• FOU REAL O NOMES FANTASIA

  Entre l'amor i l'odi, entre l'eufòria i el dolor,
  hem dividit el que era indivisible.
  
  És massa tard adquirir en la maduresa
  la pau que suposàvem?
  El seny i la serenitat?
  
  Hem viscut sota l'error,
  i desconeixem encara d’on prové.
  Procedeix del cor o de la consciència?
  De la ment o de l'esperit?
  
  Per entrar dins del túnel buit,
  esperem que les andanes s'apaivaguin,
  i els dos rius es desacostin.
  
  I tot fluint,
  s'estimben al fons del nostre jo
  i no sentim res més, sinó just,
  que ens travessa el floc d'alè que bat.
  
  Alhora que conclouen totes les hores,
  jaiem al llit d'on no ens llevem
  i el que no ens pertany ens abandona.
  
  Sota estels cada vegada més propers,
  encara ignorarem si el què em deixat,
  fou real o només fantasia!
  
  Amàlia Casajoana
  21/4/17
  

• FLAMA LA ROSA D'ANYOR

  En tempesta il·luminada
  a la falda de l'immens,
  els ardents cavallers de l'aire
  amoixaren la rosa oberta.
  
  Besada per fogueres de vent,
  flama la rosa d'enyor.
  
  Damunt l'altar sense fites,
  sobre coixins solitaris
  espera el bes,
  del ardent cavaller de l'aire!
  
  Amàlia Casajoana
  23/4/17

• AL SOMNI DE PRIMAVERA

  S'escampen closes les llavors al vent
  i cauen damunt del solc,
  que s'estén endins del temps,
  al somni de primavera.
  
  Ara ja no poden mudar el què foren,
  cauen sobre la terra,
  per germinar.
  
  Llisquen els núvols dins del temps
  i giravolten en el camí groc,
  que baixa i beu a glops l'aigua freda
  de l'incessant.
  
  Les gotes d'aigua es fonen en fum
  que s'alça lentament,
  per caure en silenci a borbollons
  sobre les llavors enceses,
  que mostraran
  el seu bocí d'immensitat!
  
  Amàlia Casajoana
  20/4/17

• BROLLA EL SO LASCIU

  En matins encara freds,
  fulgura contínuament llaurada,
  la immensa plana del mar.
  
  Feixugues les imatges granen,
  i s'escampen
  dins la claror transparent.
  
  Per tot arreu el mar ajagut i sencer,
  mentre les ones que s'alcen,
  avancen i es caragolen,
  s'esbocinen i s'engrunen.
  
  El músic s'aixeca de la fondària
  fins la cresta,
  i de l'impuls de dalt de l'embranzida
  es doblega i s'esmicola,
  damunt la desolació.
  
  De l'abraçada centellejant
  de la fragmentació,
  brolla el so lasciu de boca de música,
  que rodola ,
  com un tors radiant i fugisser.
  
  Però què significa
  la música impertorbable,
  que els dits de l'aigua arrenquen
  de les ruïnes remoroses,
  d'aquests ídols del desastre?
  
  Amàlia Casajoana
  l3/4/17

• DAVANT EL MAR

  Seurem davant el mar
  per veure els peixos ràpids de la fosca
  quan fulguren saltant,
  i tot seguint s'enfonsen dins la nit.
  
  Cap al passat ens llançarem brunzint,
  per arribar ben lluny,
  fins que el còdol es perdi dins l'aigua
  i dins l'endins rodolin els teus ulls.
  
  Enllà de l’ara i de l’ací,
  hi ha una nit dins la nit, germinadora.
  
  Hi ha un ull
  que en el teu ull comença,
  que tot és saviesa i destí.
  
  Davant el mar que sempre es mou,
  no hi haurà tu, ni hi haurà jo,
  no sabrem res, no direm res.
  Serem espurnes!
  
  Amàlia Casajoana
  12/4/17

• LA FONT OCULTA

  
  En obrir la parpella ja ha passat la llum.
  Perquè no t’atures
  i observes de tu,el més profund?
  
  Baixem pel camí
  que porta a la vall més profunda
  i que no havíem vist mai.
  
  No és la flama que crema, no,
  és l'oceà que es mou
  i s’atura davant l'infinit.
  S’obren camins,
  com si comences un cercle
  que alhora vol anar tancant.
  
  L'aigua diàfana, ardent de silenci,
  et tornarà profund.
  
  No podràs aguantar
  tanta aigua fonda,
  per mines que s'enfonsen
  molt endins.
  
  Aturat a la font oculta,
  veuràs de prop el riu que corre,
  veuràs, com l'encén la llum!
  
  Amàlia Casajoana
  14/4/17
  
  
  
    

• HI HA UNA PREGUNTA

  Mentre minven les ombres mudadisses
  sospesant a quin regne pertanyen,
  hi ha una pregunta interrogant
  a l'enllà i l'ençà,
  del què s’ha vist i s’ignora.
   
  Els sols colgats i els que encara neixen,
  el que fulgura i el que en el fulgor s’amaga
  en cada instant dins del foc dels focs.
  
  L’instant fulgura l'arç inacabat,
  que voleia dins del llamp serè,
  inequívoc, inevitable,
  començant i acabant
  el seu cicle d’aparences,
  l'arc que acampa en el núvol indigent,
  con si el destí fos només això.
  
  Però què és, com és, on és?
  
  També nosaltres, vivim en l'instant
  fugint del què s'esborra,
  i ens llencem cap al què encara no sabem,
  i fem el salt impossible.
  
  Però, cap on avancem?
  Cap a quina imatge?
  Què hi fem darrere la finestra incerta?
  Què o qui viu en nosaltres?
  
  Amàlia Casajoana
  10/4/17
  

• DE COP I VOLTA

  
  L'argila i la pols es nuen
  i s'estenen espai enllà.
  
  Lluny, invisibles,
  les ones del mar s'obren de sobte,
  entre l'alè i la memòria.
  
  Aïllades com arxipèlags de silenci,
  reposen les pedres,
  mentre la sorra conserva encara
  la unglada profunda de la fúria.
  
  Damunt els camps errants
  i els marges d’horitzons sense moviment,
  perdura el silenci.
  
  De cop i volta,
  damunt el tambor de l'esbarzer
  s'escolten les gotes de pluja,
  i trontollen damunt de les espines,
  les móres negres, captives.
  
  En els solcs de l'ací
  apareixen els primers ulls dels bassals
  serpentejant pels sembrats incipients,
  on no hi havia existit mai el camí!
  
  
  Amàlia Casajoana
  10/4/17

• TRES NOTES DE SO

  Sobre el nostre cor les tres notes de so ressonen,
  la més aguda mostra tot inici,
  la més gran, tota fi,
  la del mig, és el pont que enllaça
  riba i temps.
  
  Els tres sons
  s'enllacen i ressonen l'un en l'altre,
  retrunyen temps dins del temps.
  
  No som començament ni fi,
  però començament i fi són en nosaltres.
  
  Ens enfureix l’eclipse
  i que la llum no ens rapti.
  Sotgem la fi del temps al fons del temps,
  mentre caminem en peus de temps,
  i en el temps o fem tot.
  
  Veiem la claror dins del temps,
  però no la llum, que és invisible.
  
  La llum il·lumina els éssers
  però no veiem la llum,
  veiem els rostres, les esferes,
  però no veiem l'eix.  És invisible!
  .
  Hi ha un instant, però,
  en què l'instant s'atura després de la caiguda,
  quan ja no resta llum ni dol,
  només hi ha silenci,
  els solcs oberts i la buidor del riu,
  que enllaça i separa,
  la mort i l'amor!
  
  Amàlia Casajoana  
  5/4/17
  
  

• PRIMAVERA BLANCA

  Arran del mas caigut,
  sota rieres rapides,
  floreix la primavera blanca.
  
  Mentre al puig eixut,
  esgarrifat de boires, espera l'estiu,
  que ve amb ales abundoses
  de profundes aigües noves.
  
  Els ginebres de cristall,
  murmuren melodies enceses
  a les tènues naus d’escorça,
  que naveguen per gorgs naixents,
  enfondint-se a la s'infonia de l'estiu,
  que tot d'una és al recer.
  
  A les ombres solemnes dels oms,
  cap al puig torna exhausta l'estiu,
  on arran de mas caigut,
  tornarà a florir,
  la primavera blanca!
  
  Amàlia Casajoana
  31/3/17

• ENTRE ALE I ALE

  A l'esquena del sol avança l'ombra
  i va colgant arrels i cims,
  i descobreix arrels més fondes
  cims més alts,
  terme i començament.
  
  Però on comencem nosaltres?
  On acaba el món?
  
  Com cecs,
  no hem sabut d'on ve el què ve,
  ni on parteix, fugaç, el que fulgura.
  
  Dins l'immòbil vertigen, tot es mou,
  començament i final,
  final i començament.
  
  Un cop passats els fets,
  fulgurant la boira il·luminada,
  ens ateny més ceguera.
  
  I així, entre alè i alè,
  escorcollem el buit obert.
  Però, comencem o finim?
  Qui ho sap!
  
  Amàlia Casajoana
  2/4/17

• UN INDRET

  A recer del silenci
  jeia serenament sota el sol.
  
  Somiava 
  que a més de la cara visible,
  en tenia una altra
  que no cessava de canviar.
  
  Hi ha un indret endins els ulls,
  on s'apleguen i s'emmirallen
  les imatges
  de la mancança i de la incompletesa.
  
  Hi ha un indret endins les mans,
  on s'afaiçonen les fesomies
  del buit i del silenci.
  
  Hi ha un indret endins els llavis,
  on la impermanència
  enraona en ella i la feblesa.
  
  Hi ha un indret en el no-res,
  entre les coses vistes i les imaginades,
  on es crea la identitat!
  
  Amàlia Casajoana
  3/4/17

• FORA DEL SO

  Un desig inexpugnable som,
  que flameja sempre.
  
  Apareixem en el domini breu,
  on ens perdem dins la paraula fràgil
  que ens escolta,
  que flueix cap al més proper,
  i tot ho abraça espai endins.
  
  Fora del so
  aprenem a la paret de pedra
  i tot ens és lluny i ens muda.
  
  Ens transformem per viure,
  caminant cap a l' abans en l'espai buit
  on l'instant brilla!
  
  Amàlia Casajoana
  25/3/17

• CAP A LA FITA DELS RECORDS

  No ens calma l'acció,
  però, qui ha pogut mai resistir-s'hi?
  Tot esdevé prova i enigma.
  
  Lluitem i ens descobrim forces
  que no en sabíem.
  On comencen?
  en quin despit, en quin desig o minva?
  
  De sobte, closes en miralls de l'immens,
  amb estelles enceses de tenebres,
  han aparegut les aigües primitives,
  èbries de començaments
  cap a la fita dels records.
  
  Espurnen els sols plens de flames,
  alhora què esdevenir l'alè a dins i a fora,
  morint i ressuscitant constantment.
  
  Miren les aigües des del fons de la mirada
  i més enllà del fons del passat i del futur,
  miren, com si escoltessin.
  
  Amb ulls que en el silenci furguen
  fluint per la gran corrent,
  i poc a poc,
  es transformen en el que són!
  
  Amàlia Casajoana
  30/3/17

• EL ROSTRE

  Com en una boira
  veiem als ulls el que s'acosta,
  deslliurat de les marees de l'invisible,
  i de sobte, apareix i es transforma.
  
  Veuen els ulls,
  el què fou visible esdevé invisible,
  davant l'altar del riu immens.
  
  Hem vist, és cert, però què?
  
  Car en l'esclat de l'ésser
  s'obren en figures
  l'un al costat de l'altre amb ges subtil.
  
  I just mentre veiem esdevenim
  com si ens anéssim a vinclar,
  però els éssers que ens visiten
  parteixen,
  i sucumbim a tant excés de món.
  
  Sempre llunyana,
  al fons inaccessible del mirall,
  una aurora que no pot deixar de créixer,
  on veiem reflexes
  del rostre que reposa tot serè!
  
  Amàlia Casajoana
  26/3/17

• COM UDOLA L'OCELL

  La nit es besa amb el dia,
  la flama s'abraça amb l'aigua.
  
  Damunt el camí, amb el foc dels focs
  que ve tot d'una, violent, cec i sagrat,
  la muntanya ardent desapareix.
  
  Udola l’ocell del vespre
  i travessa les primeres clarors.
  
  Sobre una primavera glaçada,
  de sobte, la bellesa es manifesta
  incontenible, serena, lluminosa.
  
  Però la llum que ens ensenya ens ofusca
  i quan mirem,
  no veiem el lloc sinó el fragment,
  no veiem l'arbre sinó el tronc.
  
  I entre la llum i l'ombra aprenem,
  creixement i extinció.
  
  Però en el més profund del jo i del tu,
  sols recordem, com udola l'ocell!
  
  Amàlia Casajoana
  26/3/17