Introduzca parte del título 

Cantidad a mostrar 5 10 15 20 25 30 50 100 Todos

• RECORDA

  Travessat llum i foscor,
  ara respirem en el temps
  com la carpa ho fa en l'aigua.
  
  Baixem pel camí que ens porta
  a la vall més profunda,
  i escoltem i mirem.
  
  Incrustat a la cendra de la terra,
  hi ha un còdol
  que anuncia la resurrecció,
  però no som nosaltres els ulls,
  no podem mudar el que fou.
  
  Aquest soroll de fulles remogudes
  no són nostres,
  no és el vent, ni l'aigua.
  Són els peus del desig!
  
  No és la flama que crema,
  no és l'oceà que es mou.
  Són els ulls del desig!
  
  El prat es veu de lluny
  com el riu que corre encès de llum.
  
  De sobte, tot és un instant,
  recorda la cendra blanca,
  recorda el silenci encès,
  recorda l'oblit, recorda...!
  
  Amàlia Casajoana
  26/3/17

• ENS ARQUEJA EL SO DE L' INFINIT

  No hem vist mai què és la perfecció
  però sabem com és una cosa imperfecta.
  Aleshores, no hi pot haver imperfecció
  per el perfecte.
  
  Mirem les ones, els volcans,
  mirem el pètal de la fragilitat ,
  el núvol,el fang, la duna,
  les clarórs verticals i les foscors ardents,
  però som lluny i és massa immens.
  
  De sobte, un dia som dins del rostre
  que no hem vist mai en el cristall.
  
  Llavors, no sabem
  quin rostre és, dins quin rostre,
  i caiem en l'abisme de l’obscur.
  
  Com el roc que s’ha desprès del cim,
  que mentre cau, abat i abraça,
  i confereix  l’ udol profund.
  
  També en el profund, a nosaltres,
  ens arqueja el so de l’infinit
  dins de l’instant de la transformació!
  
  Amàlia Casajoana
  24/3/17

• DAMUNT LA CRESTA DE L'INSTANT

  Amb ull de foc ens serva la foscor
  el bocí d'immensitat de l'ala immòbil,
  on només creix el que neix i emigra,
  i tot és un instant que no veiem
  dins del real.
  
  Una ferida som, fonda,
  com un solc que s'entén endins del temps,
  que somia primaveres dins aigües fredes
  massa aviat, massa de pressa,
  abans de mesurar les muntanyes
  que s'alcen dins nostre ,inexpugnables,
  on les àligues coven ous de flama
  als recers transparents del vent,
  i els roures es vesteixen i es despullen
  de les fulles somiades.
  
  No coneixem
  la serp encesa dins dels rius,
  ni els sols que branquen a l'obaga.
  Tampoc hem sentit
  com udola l'ocell blau de nit,
  ni el cant incandescent de la mudesa.
  
  Però conjugarem l'antiga prometença
  d'enllaçar vida i veritat
  damunt la cresta de l'instant!
  
  Amàlia Casajoana
  24/3/17
  

• ALS CIMALS DE L'INVISIBLE

  En la pupil·la sense fons
  dins les aigües fondes de l'ull,
  els astres inhalen els dos mons.
  
  No hi ha núvols ni muntanyes
  als cimals de l'invisible,
  només el foc dins del vent,
  on dansa l'arbre incandescent.
  
  Dansa el troc, dansa la fulla,
  dansa la sàvia i l'arrel,
  l'arbre és foc que s’ infinita,
  no hi ha terra, no hi ha cel.
  
  No s'atura, no es mou,
  escolta l'alè,
  els sols van i vénen,
  tot és ple de ple.
  
  Als cimals de l'invisible
  l'arbre es mou i tot flueix.
  
  Sobre el camí nu maduren silencis,
  on corren les aigües
  als peus de ningú.
  
  Amàlia Casajoana
  18/3/17

• DE DINS LA LLUM

  De dins la llum, la llum germina,
  damunt de la glacera,
  sembra el foc.
  
  De dins la llum, la llum s'exhala
  i augura l'ara incandescent.
  Només allò que encega salva,
  i desclosa la rosa,
  l'espurna encén.
  
  De dins la llum, la llum s'inhala
  tot és llindar del rostre ardent,
  i quan fineix en el crepuscle,
  reposa el tot en moviment.
  
  Dins la copiosa parpella
  no hi ha memòria ni oblit,
  però la llum...
  la llum, és l’alè del infinit!
  
  Amàlia Casajoana
  16/3/17

• LA NIT SOBRIA

  La nit sòbria plena i ardent, 
  com la magrana incandescent,
  obscura de clarors,
  badada sobre els turons,
  espera la claror de l'alba.
  
  Sobre els camins dejuns i el matoll descalç
  on els oms romandren silents,
  negre resta l'ocell,
  callat dins la fronda rebent,
  on l'aire somia els records, dins l'ara,
  filant la melodia incomprensible
  de l'ahir, d'avui, del demà,
  mentre tot creix en la nit sòbria,
  plena i ardent.
  
  Besen les aigües amoroses
  els peus del temps, i tot creix!
  
  En l'obscur l'ocell impacient esbatega,
  escolta la nua crida innombrable,
  i es llença del domini del fosc i d'aigües
  als regnes abruptes de l'obert.
  
  Amàlia Casajoana
  17/3/17

• UN DIA

  En clarors serenes ens inunda el mati,
  nues, sense fons,
  i els boscos de la nit,
  s’il·luminen amb espurnes de llum.
  
  Sota la llum que neix l'ésser,
  del foc que espurna,
  en silenci ressona el cristall del tot.
  
  s'esvaeix el dalt i el baix,
  i fan les noces el després i l'ara,
  i es fecunda l'instant dins l'instant.
  
  S'expandeix la llum i l'alè ens colpí,
  quan ni sabíem ni ignoràvem,
  quan tot just començàvem el viatge
  que sempre torna a començar.
  
  I és cert que ens ha colpit
  molt endins el sofriment,
  des de l'arrel a la fulla,
  en alba i en capvespre,
  immòbils i pujant l'aspre camí.
  
  Però també és cert
  que un dia, farem so i acord
  i tornarem a ser un jo que minva,
  dins del goig del infinit!
  
  Amàlia Casajoana
  19/3/17

• COM EN UN SOMNI

  Descansa damunt de foscors
  l'arc impetuós i fràgil de la vida,
  a l'entreforc del dia i de la nit.
  Com en un somni,
  arribem al lloc convuls.
  
  Ens colpeja la llum a la cruïlla del tot,
  i en el mateix combat, junts trobem
  l'àngel que medita,
  els ocells que fugen aire amunt
  i els que avall fan via.
  
  Després del tro i del desglaç,
  quan brunz el cim sota la gisca del vent,
  i les rieres corren esglaiades,
  somiem que som un somni que somia.
  
  A través del mirall opac dels ulls,
  no veiem la llum que porten,
  les rierades de verd per la terra descalça
  i les erupcions d'espigues.
  
  Dins del somni, no som conscients
  que els núvols celebressin noces
  de la unió i la separació.
  
  Tanmateix...  en el somni
  ens perdem la nit serena
  amb l'arribada del dia,
  mentre les ales de l'obscur
  cauen sobre les ones que dansen,
  
  tot escoltant com canta
  l'ocell del desconsol,
  en el cor de l’olivera,
  el secret del seu amor!
  
  Amàlia Casajoana
  15/3/17

• QUAN S'IMFLA L'INFINIT

  Sobre l'espurna intermitent
  creixia l'infinit,
  a l'arbre capbussat de les pupil·les
  del clar i del fosc.
  
  Queien les pinyes de la llum
  damunt el cor del món:
  tu ja no eres jo, jo ja no era tu.
  
  Avençàvem de confí en confí
  per l'arc que ens llença,
  fins a buidar-nos cada vespre
  quan s'infla l'infinit
  i l'onada ens esberla!
  
  Amàlia Casajoana
  12/3/17

• AL VENT DEL BUIT

  Dins el vaixell que solca
  la nit esvaïdora,
  si algú, tot d'una, ebri o conscient,
  dut per l'atzar o per angoixa,
  del fons de les entranyes del desig,
  alcés la mà.
  
  L'alcés amb un gest
  de furor o violència,
  a desgrat, o potser de grat,
  on el mateix front,
  perplex, ens preguntaríem:
  quines forces ens habiten?
  
  I ha aparegut de sobte,
  i ha lacerat memòria i recel
  l'instant abans,
  que guardava la quietud
  entre l'arc del matí i l'arc del vespre.
  
  On el so perdut del nostre crit
  s'aferra a la infinitat serena,
  al vent del buit!
  
  Amàlia Casajoana
  12/3/17

• COM UN VEL

  Existim en l'ací, però no hi vivim, 
  caminem i fem parada.
  El mirem a totes hores, el cerquem,
  però no veiem ni la flor ni el tronc.
  
  Somiem somnis de l'ací,
  i tot es desclou massa a prop,
  massa endins!
  I així, el lloc haurà estat un somni,
  que no haurem vist mai.
  
  Però en el lloc existim,
  i saben que l'ací ens habita,
  que flueix i perdura en nosaltres,
  com un vel i un cant secret!
  
  Amàlia Casajoana
  12/3/17

• UN SEGON NOMES

  Abans que ens hagin deixat
  el cuc i la garsa,
  turó, xiprer i torrent.
  
  Abans que esdevinguem més buit
  en terra de ningú,
  dins la tempesta que commina,
  no podríem gosar aferrar-nos
  al que encara som?
  
  I allí, aturar-nos un dia,
  una hora, un segon només?
  
  Lluny de neguits i afanys,
  escoltant sobre el vivent
  com si no fóssim ja nosaltres,
  i fos només el lloc mateix.
  
  I entre veus, escoltar,
  i en la veu,
  l'univers que ens parla 
  mentre neixem i morim?
  
  Amàlia Casajoana
  12/3/17

• ON L'OCELL PASSA

  Com si fos una llei,
  mirem el món amb ulls de món.
  S'alsa l'ona i,  tot seguit,
  apareixen plegats el ple i el buit.
  
  Però en el món lliurat i germinat,
  mirem o ens transformem?
  
  La primavera ens inventa,
  l'hivern ens colga,
  mentre el dia ens llaura
  clarors sense fons.
  
  Em pregunto:
  som nosaltres els que mirem,
  o, qui mira en la mirada?
  Qui els guia, qui els empeny?
  
  Car en el fet de mirar,
  entren en el perill
  i en el delit que torba,
  però els ulls son grans
  d'un enfilall continuo.
  
  I els ulls, miren i miren,
  fins que travessen el pont profund,
  on l'ocell passa i ja no és!
  
  Amàlia Casajoana
  11/3/17

• QUAN EL DESIG GERMINA

  Aquest núvol de veus, deçà, dellà,
  d’on brolla l'aigua viva, tremolosa,
  un núvol que s'esberla suaument
  dins l'ara.
  
  Seduït per la claror furiosa
  que cenyeix les branques,
  allargant una mà frondosa, dispersa
  entre les escletxes dels dits closos.
  
  Mentre la primavera, insomne,
  immersa enmig de llums i foscos,
  escolta un murmuri i també un silenci
  d’abandó tranquil,
  de furor, de tendresa,
  d'intensitat quan el desig germina!
  
  Amàlia Casajoana
  10/3/17

• ON L'OCELL TRAVESSA

  Caminant sense avançar,
  amb ulls oberts i sense veure-hi,
  cap a la fi, cap al començament.
  
  Què som? Què no som?
  
  Des del fons hem cridat
  amb paraules buides,
  i no ens respon ningú.
  
  Qui ens escolta?
  Qui ens farà fer el salt,
  a les carenes aspres de la nit?
  
  En el lloc sense lloc,
  des del fons escoltem
  i des del fons esperem,
  fluint cap a la llum on l'ocell travessa!
  
  Amàlia Casajoana
  6/3/17

• EL SO

  Als llavis del silenci els mou el so,
  damunt d'ells brolla impacient.
  
  El so ho mou i omple tot,
  l'aigua, el foc,
  l'arrel i la memòria.
  
  El so ressona en el present,
  i en aquest, s'esgruna
  i s'esborra.
  
  El so apareix
  mentre desapareix,
  només l'instant funda i ressona.
  
  Aparentment s'extingeix,
  però no és així, no,
  car al fons de boscos, de mars,
  i d'estels, vibra!
  
  Fins que el so s’esvaeix
  als llavis del silenci!
  
  Amàlia Casajoana
  5/3/17

• LA FONDA PUPIL·LA

  En la fonda pupil·la
  S’espera el goig.
  
  En la mirada expulsada
  en la pols que es divideix,
  en la roca i en l'onada,
  s’espera!
  
  En el vent nu i en el silenci,
  en el foc que consumeix,
  en presència i absència,
  dins del silenci, s’espera!
  
  En plenitud i en no-res,
  cap endins i cap enfora,
  admira en silenci,
  el seu Univers!
  
  Amàlia Casajoana
  3/3/17

• LA GAVINA

  Quina ona d’aigua som
  que corre i creix,
  que es llançada en una costa,
  i per ensenyar-nos es romp?
  
  En cada riba la dispersa el vent
  com grans de sorra,
  del visible i l'invisible.
  
  Enmig dels intersticis del temps
  com pidolaires,
  entre regne i regne vivim.
  
  Amb els ulls fits,
  cap al vaixell immens,
  que en la pupil·la ens gronxa
  mentre solca l'allà i l'ací.
  
  Cal un desig,
  profund, més insistent,
  que anul·li tot desig
  que ens crida,
  en el cristall inexplorat.
  
  Però la gavina recorda l’aigua,
  i es llença a l’ona
  que l'espera!
  
  Amàlia Casajoana
  4/3/17

• AL SOLC DE CADA ALE

  Batuda per les ones del desig i de l'oblit,
  s'alça la muntanya de la nit.
  
  Fulgurant d'obscuritat, d'embriaguesa,
  amb cims inaccessibles
  sense pes, buida, imperiosa,
  beneint amb el bes profund
  els llavis seduïts pel seu misteri!
  
  La nit, de tot arreu exhala,
  de torrents ansiosos de tendresa,
  dels mars, dels boscos, del desert,
  fins i tot d'abismes insondables.
  
  És la nit plantant a cegues
  al solc de cada alè!
  
  Amàlia Casajoana
  3/3/17

• L'INSTANT

  A la passarel·la inevitable
  del dia cru i la dura nit,
  només l'oblit recorda el que és present.
  
  L'instant madura amb el dolor
  i, tot morint, en el moment confia.
  
  Com el pilot,
  que en el confí marí, tot de cop,
  sap que ell la nau no guia.
  
  Aleshores es pregunta:
  On és el bes silenciós que resta?
  
  Dins un instant  de l'univers
  i el vent de l'infinit.
  
  Amàlia Casajoana
  1/3/17