La nit sòbria plena i ardent,
com la magrana incandescent,
obscura de clarors,
badada sobre els turons,
espera la claror de l'alba.
Sobre els camins dejuns i el matoll descalç
on els oms romandren silents,
negre resta l'ocell,
callat dins la fronda rebent,
on l'aire somia els records, dins l'ara,
filant la melodia incomprensible
de l'ahir, d'avui, del demà,
mentre tot creix en la nit sòbria,
plena i ardent.
Besen les aigües amoroses
els peus del temps, i tot creix!
En l'obscur l'ocell impacient esbatega,
escolta la nua crida innombrable,
i es llença del domini del fosc i d'aigües
als regnes abruptes de l'obert.
Amàlia Casajoana
17/3/17
Signup
Login
Amalia
