Travessat llum i foscor,
ara respirem en el temps
com la carpa ho fa en l'aigua.
Baixem pel camí que ens porta
a la vall més profunda,
i escoltem i mirem.
Incrustat a la cendra de la terra,
hi ha un còdol
que anuncia la resurrecció,
però no som nosaltres els ulls,
no podem mudar el que fou.
Aquest soroll de fulles remogudes
no són nostres,
no és el vent, ni l'aigua.
Són els peus del desig!
No és la flama que crema,
no és l'oceà que es mou.
Són els ulls del desig!
El prat es veu de lluny
com el riu que corre encès de llum.
De sobte, tot és un instant,
recorda la cendra blanca,
recorda el silenci encès,
recorda l'oblit, recorda...!
Amàlia Casajoana
26/3/17
Signup
Login
Amalia
