La nit es besa amb el dia,
la flama s'abraça amb l'aigua.
Damunt el camí, amb el foc dels focs
que ve tot d'una, violent, cec i sagrat,
la muntanya ardent desapareix.
Udola l’ocell del vespre
i travessa les primeres clarors.
Sobre una primavera glaçada,
de sobte, la bellesa es manifesta
incontenible, serena, lluminosa.
Però la llum que ens ensenya ens ofusca
i quan mirem,
no veiem el lloc sinó el fragment,
no veiem l'arbre sinó el tronc.
I entre la llum i l'ombra aprenem,
creixement i extinció.
Però en el més profund del jo i del tu,
sols recordem, com udola l'ocell!
Amàlia Casajoana
26/3/17
Signup
Login
Amalia
