Introduzca parte del título 

Cantidad a mostrar 5 10 15 20 25 30 50 100 Todos

• ES LA GOTA I ES EL MAR

  Un sol instant, com un borró,
  com l'ona que rodola,
  d'haver estat alè i visió.
  
  D'haver saltat un cop només,
  només un cop al ventre de la llum
  que dansa, dins l'ull que acull.
  
  Qui ens fa voler l'instant?
  L'instant que no té terme,
  la cursa amarga i l'horitzó infinit?
  
  Cada instant és la gota i és el mar,
  és el mar d'abans, el de després i el d'ara,
  el mar que en cada gota es fa profund,
  el mar que resplendeix i obscureix alhora,
  que és en el tot, la part
  i en cada part el tot.
  
  Mirem-nos, però, a fons, una vegada
  examinem si de debò som o si no som.
  
  Entre ones i remolins de llum
  dins l'instant que es condensa i funda,
  ser i desser!
  
  Amàlia Casajoana
  3/6/17

• ARREU VETLLA L'INVISIBLE

  Oïda endins un altre estiu,
  desclou les frondes
  i a cada fulla bat el vent.
  
  I així,
  tu ets la cambra destinada,
  on ondula la veu incoercible
  del vivent.
  
  Tu que escoltes l'ocell
  però no saps si canta a dins o a fora,
  si canta en l'ara,
  en l'abans o el després,
  des del silenci
  saps que pertot vetlla l'invisible.
  
  Signat pel dit del llamp,
  com si hagués sols rostres
  i mines de verdor i de blavor,
  arreu la pols daurada sura.
  
  I com un deure,
  de l'univers arriba l'ona,
  i com un deure escruta a fons,
  no sota o sobre nostre,
  sinó al centre serè de l'univers!
  
  Amàlia Casajoana
  28/5/17

• ON MURMURA EL PENSAMENT

  Els rius flueixen front endins,
  i les parpelles,
  ens han lliurat els dos mons.
  
  No obris els ulls,
  perquè el començament fulguri
  cal la separació.
  
  L'aire es mou, oscil·la l'astre
  i el ple és ple de ple.
  
  Hi ha una pedra plena de buidor,
  el silenci que dorm dins la campana,
  la destral infinita de la llum,
  l'ona que s'alça, l'ona que s'enfonsa,
  el lloc, la sorra, el vent.
  
  La marea que ens omple i ens buida
  i ens llença als camins invisibles,
  on murmura el pensament.
  
  Amàlia Casajoana
  30/5/17

• ESOS BESOS

  La misma luz que un día nos unió,
  nos separa esta primavera
  de cenizas i olvido.
  
  ¿De dónde viene el viento
  que deshoja la rosa del amor?
  
  ¿Del más allá,
  por una senda de nostalgia
  que llega hasta la vida?
  ¿O por una estrella errante
  a través de los sueños?
  
  Muerte,
  que eres la esencia de lo vivido,
  ¿dónde está la lanza
  que abra tu corazón de sombra?
  
  ¡Ay mirada transparente,
  que te cierras glacial
  como una espada celeste!
  
  Esos besos por los que, a veces,
  sin razón se llora,
  ¿tienen ya en sí espinas?
  
  Amàlia Casajoana
  4/5/17

• L'HORA D'ESCOLTAR

  Poderós i transparent
  amb les ales tremoloses de l'instant,
  el vent s'atura a la branca.
  
  És l'hora d'escoltar
  els torrents i els xaragalls
  que solquen l'escorça
  als troncs de la memòria.
  
  Entre l'horitzó perdut i l'horitzó temut,
  entre els llençols i el vent,
  s'il·luminen
  els peus transparents de l'aigua.
  
  El llit del riu s'insinua
  i s'esquincen les flassades
  grises dels fondals,
  mentre els vels i les gases
  esfilagarsades de l'aire
  s'encenen.
  
  Dins l'aigua clara,
  la sorra rodola i giravolta,
  capa aigües més tèbies,
  on ressonen
  tambors de silenci!
  
  Amàlia Casajoana 20/5/17

• ENGOLINT L'ARA

  A cada instant,
  a prop és la paraula del silenci,
  com un amic, que amb ulls profunds
  et mira,
  però ignores què vol.
  
  Amb els ulls, cerquem els ulls,
  que des del fons criden el tu
  i en silenci i cants el muden.
  
  T'ensenyaran els llargs camins
  que quan comencen ja s'esborren.
  
  A l'hora bruna, quan vessa el vespre
  asprors a l'aigua nua,
  hi serem sols.
  
  Fulgurant el ple i el buit,
  s'enlairarà i s'enfonsarà cada ona,
  davant l'escuma
  engolint l'ara!
  
  Amàlia Casajoana
  31/5/17

• HAS CRIDAT

  A les cascades de l'obert
  no hi ha memòria
  només la cendra negra i el matoll encès.
  
  Ets l'ona que de lluny arriba,
  l'ona que s'endinsa dins la prop
  on res no cessa.
  
  Has inhalat l'alè de l'invisible,
  al gorg del lent sorreig.
  
  Sota la pols roent que giravolta
  dins el mirall bullent,
  has cridat per no oblidar-te,
  has cridat,
  per l’oblit de no oblidar.
  
  Has cridat en veu buida
  i saps que no hi haurà resposta,
  car udoles com el mar,
  sempre llunyà i proper.
  
  Amàlia Casajoana
  28/5/17

• DURANT L'INSTANT

  Al paradís de què no és,
  al paradís de l'inestable,
  l'afany per trobar la mel
  la dolça fruita amarga.
  
  Oh, torna,
  torna a casa caminant,
  que t'atures i vens,
  i dubtes sobre el dubte,
  entra on tenaç ungleja l'arç,
  mig en la pedra, mig en l'abisme.
  
  Entra on sospira el vent
  en l'arbre que tremola,
  en l'arbre absent.
  
  Durant l'instant,
  només durant l'instant,
  toca el mirall on tot flameja,
  toca el mirall impersistent!
  
  Amàlia Casajoana
  28/5/17

• EL BROT

  On no hi ha res,
  hi haurà la branca
  i el brot que no ha vist ningú.
  
  Des del fons del silenci,
  enllà on la fulla comença
  pels túnels de la fonda solitud,
  cap a l’inici,
  a fons d'arrel, baixen els rius.
  
  Aigües plenes dansen
  al ventre del neguit,
  dins el cercle de la flama
  on el brot troba la branca.
  
  Gorg de l’ull que mira,
  gorg de l’ull mirat,
  el ventre que nia
  el foc exaltat.
  
  Car en la insondable quietud
  a la nit nua de ningú,
  dalt dels fils solitaris del capvespre
  s'ajoca el mut ocell nocturn.
  
  Amàlia Casajoana
  28/5/17

• DES DE L'ARREL

  Quan ja no resta
  llum ni dol,
  ja no hi ha lluita,
  només els solcs oberts
  i la buidor del riu.
  
  Escoltem el silenci que el travessa
  i en comptes de pau, trobem neguit.
  
  Des del fons de l'afany
  invoquem tots els éssers,
  des del fons de la mort,
  des del fons de l'amor.
  
  Des de l'arrel
  que lliga l'una amb l'altre,
  invoquem el que fórem,
  el que som, el que serem,
  l'instant profund de tot!
  
  Amàlia Casajoana
  16/5/17

• EL QUE ERA SECRET...

  Esperant la barca làctia de la nit,
  els pròdigs llençols de les galàxies
  ensenyaren les tempestes de l'instant,
  creixent i minvant en el què ens allunya.
  
  Sota la mà encesa ens doblegàvem
  i dins la pell dolorosa de l'univers
  s'inscriví l'arc de la vida
  baixant les mines de l'abisme,
  pujant les muntanyes de l'alè.
  
  En el silenci dins del silenci,
  on els camins comencen
  i tot seguit s'esborren,
  som al llit d'un riu que ja no es riu,
  només dispersió.
  
  El què era secret, roman secret,
  i com un ocell de presa,
  en cercles gira el pensament,
  ençà i enllà,
  invocant un tu, per trobar un jo!
  
  Amàlia Casajoana
  17/5/17

• FONDES CARICIES

  Quan l'alè funda la pupil·la
  amb ales rabents,
  el silenci entona el silenci ardent.
  
  Closa veu de la nit,
  fondes carícies,
  murmuris de ningú per a ningú.
  
  La mà que en la mà excava
  entre esquerdes i silenci,
  divisió i separació
  cus el buit.
  
  Vacil·len els teus rius, dubta el teu cor?
  Quina pau esperes, quina naixença?
  
  Damunt la sorra sembrada
  amb el llavi adust
  i la mà closa,
  no pots contenir l’alè immens,
  et travessa el riu!
  
  Amàlia Casajoana
  21/5/17

• HEM SOMIAT

  Hem dormit sobre el mar obert,
  amb cabelleres que s'esbullen
  i es lliguen i es deslliguen en el blau espès.
  
  Hem somiat,
  amb focs colgats i sirenes d'esperança,
  nues de temps, clamoroses i clares
  com les finestres de l'aurora.
  
  Hem somiat,
  amb insomnes llençols
  que brisa endins cavalquen.
  
  Però, el vespre ens sorprèn
  meditant sobre el vell arbre del dolor,
  ens sorprèn meditant la veritat:
  
  el dolor dins el goig bullent,
  el goig dins el dolor sabent.
  
  Dins els pètals foscants
  que el vespre escampa!
  
  Amàlia Casajoana
  24/5/17

• LES VEUS ALADES

  Als finestrons de la foscor
  ran el mur entenebrit,
  amb llavis closos
  prega descalç el silenci.
  
  Sota els cabells transparents de l'aire
  a les planes de l'abundor,
  les espigues revelades
  als braços fecunds de l'ara.
  
  Sobre els recers profunds de la mudança,
  esperant la llum naixent
  les gerres obertes de la nit.
  
  Als peus descansos de l’alba,
  en silenci,
  les veus alades!
  
  Amàlia Casajoana
  24/5/17

• AMB LES MALETES BUIDES

  I si de cop,
  més enllà d'acció i d'inacció,
  de pensament o judici,
  entréssim dins l'instant sense instant?
  
  Ens desprenguéssim de tot
  i despullats,
  entréssim de sobte
  en l'instant més profund?
  
  On aniríem,
  cap al saber o cap a la innocència?
  
  Però què ens empeny al salt,              
  i què ens obliga?
  
  Nosaltres partim,
  i cap al lloc incognoscible anem
  amb les maletes buides,
  i ens aferra el dedins il·limitat.
  
  I de cop,
  tots els camins s’obren!
  
  Amàlia Casajoana
  23/5/17

• I COMPRENGUIS

  Travessant la nit de rius i de mars
  brunzint de goig i de dol,
  de cendres i memòria,
  brunzint travessa
  la nit furiosa de foscor.
  
  Precipitant-te de desig en desig,
  dansant davant l'abisme,
  ebri de rostre ebri d'ésser.
  
  Potser,  de sobte, et vingui la llum
  i comprenguis
  el què fins ara no has pogut comprendre,
  la vida dins la mort i la mort dins la vida.
  
  Il·luminant la nit il·luminada,
  solcant, llaurant, palpant l'espai,
  palpant l'impalpable
  mentre et dissemines encenent,
  furgant galàxies amb els braços encesos,
  acariciant les constel·lacions!
  
  Amàlia Casajoana
  21/5/17

• HAS D'ANAR MES ENLLA

  Has de renunciar al que has vist,
  al què has sentit,
  al desig, al dolor, a l'alegria,
  has d'anar més enllà!
  
  Has de renunciar a la nit, a l'aurora,
  a l'alè que t'inunda i que et buida.
  A l'amor i el desamor,
  al teu jo i al teu tu.
  
  T’has de desfer de tot i despullar-te.
  
  No és suficient el camí de la vida,
  has d'anar més enllà!
  
  Una veu inconsumible
  et crida de nit i de dia,
  en el gaudí i en l'angoixa.
  
  Una veu fervent,
  silenciosa, dolça i aspre,
  irresistible!
  
  Som un alè,
  arrelat a no sabem quin astre,
  una corda estirada entre dos instants
  que travessa un crit que ens diu:
  has de tornar!
  
  
  Amàlia Casajoana

• ELS LLAVIS DEL SILENCI

  Dins el núvol de l’instant
  els cercles de la veu
  giren damunt els llavis del silenci.
  
  Cal la separació
  perquè el començament fulguri?
  
  Hem excavat la nit
  amb destrals de foc
  i perforat la transparència.
  
  S’engruna el lloc de l'enlloc,
  així quina mà ens sosté?
  quin alè ens respira?
  
  Damunt el mur incandescent,
  una aurora ens dreça,
  un vespre ens oblida!
  
  Amàlia Casajoana
  14/5/17

• DINS EL GORG CANSAT

  Entre el dubte del dubte
  i l'abandó sense camins,
  arriba el que és a prop
  als boscos que davallen la llum
  al llindar profús de l'ara.
  
  La nit arborescent floreix
  amb fosques flors immenses,
  a les dunes de l'oblit.
  
  Amb obscures clarors
  s'escorre el temps,
  dins la fragilitat del silenci
  mentre el riu s'enfonsa,
  dins el gorg cansat!
  
  Amàlia Casajoana
  11/5/17

• ESPERA EL QUE ES

  Dins la cistella daurada
  nia el silenci bullent.
  
  Mentre els oceans de la nit
  respiren
  dins les coves de la llum,
  amb la mà buida dins la mà buida,
  cava el dorment.
  
  Enmig d'ombres lentes, mudes,
  com teranyines translúcides,
  el dorment es bressola.
  
  Mentre fondegen
  les barques quietes del vespre,
  dins l'alè de la immensitat
  espera el que és!
  
  Amàlia Casajoana
  11/5/17