L'argila i la pols es nuen
i s'estenen espai enllà.
Lluny, invisibles,
les ones del mar s'obren de sobte,
entre l'alè i la memòria.
Aïllades com arxipèlags de silenci,
reposen les pedres,
mentre la sorra conserva encara
la unglada profunda de la fúria.
Damunt els camps errants
i els marges d’horitzons sense moviment,
perdura el silenci.
De cop i volta,
damunt el tambor de l'esbarzer
s'escolten les gotes de pluja,
i trontollen damunt de les espines,
les móres negres, captives.
En els solcs de l'ací
apareixen els primers ulls dels bassals
serpentejant pels sembrats incipients,
on no hi havia existit mai el camí!
Amàlia Casajoana
10/4/17
