Mentre la gebra
encara dormia l'impuls de la primavera,
el vent bufà sobre la sorra impacient.
De sobte, dins la gran planada,
en el front perdut de l'horitzó
s'enfonsen els camins imprevisibles de l'oblit.
Sobre els marges de l'invisible,
dins els braços inexistents del jo
s'arboren els focs.
En els pous obscurs de l'alba,
les ombres, trepitjant amb dubte
entorn l'espurna oberta.
Ressonen xiscles d'ales
dins les cambres brunzents de la memòria,
mentre fulgura el mirall incontenible,
el ràpid ganivet d'una ala
esquinça el vel feixuc
i voleia a l'enllà, entre l'abans i l'ara.
Capa la barana brunzent,
esdevenen endins de l’invisible
com una antiga foguera desclosa
què en el silenci dansa,
al centre de la mirada!
Amàlia Casajoana
18/3/18
Signup
Login
Amalia
