A la memòria del vent
prometen i respirant,
un dia jo també vindré
als prats lleugers de l'aire,
on els colors són infinits
i l'herba clara.
A la falda de l'immens,
tornarem a jugar
a cuit tos dos, corrents,
darrere els fils tibants del goig rabent,
per avingudes blaves
davant les aigües impalpades.
Mentre l'ortiga inconsolable
puny el coixí de l'alba,
tu rodolaràs pels trèvols flonjos,
i de sobte
ens mirarem com sempre als ulls,
l'un aturat davant de l'altre,
incrèduls i esglaiats
d'haver viscut dins l'efímer,
entre la pedra i l'aire.
Amàlia Casajoana
15/11/17
Signup
Login
Amalia
