Observa la mà de flama,
mira com s'alça i com s'abat,
com palpa en la quietud,
on l’aigua tremola,
com acaricia mirant les escumes,
com s'acosta a tot.
Car nosaltres, aquesta arrel
que puny i s'enfondeix llavi endins
i excava cor i ment,
aquesta veu silenciosa, fonda i nua,
aquesta veu,
que cerca un fonament.
Com podríem mai gosar acceptar-la?
Ens asseiem tots sols a la cadira buida,
i la mà cansada ens passem pel rostre,
i no és,
ni el front ni la parpella que bressolem,
ans consultem la fonda ferida oberta
que respira i bat,
com si fos l'única veu veritable
i nosaltres només estranys.
Dins la finestra encesa,
mentre el mar creu que tot són ones
i dansa sobre la llum del que només és mar,
dins la llum, dansem nosaltres
i la mà de flama, no veiem!
Amàlia Casajoana
7/6/17
Signup
Login
Amalia
