A l'estiu,
baixen les aigües plenes de sols,
i mes fondes dins del temps.
Arbre dreçat en els dos mons,
escala que silenci i veu relliga,
un cop s'han estripat els vels
ets triomf de la llum.
Tu que escaves endins del blau
i trepanes la tenebra,
que en pots sostreure
de la flama permanent?
Arbre profund,
quin riu suscita el teu reialme
de fondes ombres i clars cristalls?
de cants secrets i tremolors abruptes?
Quin riu t'enfila pels penyals de l'ésser
i t'enfonsa en les nits ingents?
Entre la fronda ardent,
amb l'alè que li sembra l'aurora,
en tu clareja el rostre, en tu vespreja,
en tu es despulla el temps insomne
que en la parpella bat,
en tu sagna la tardor, i madura l'hivern!
Amàlia Casajoana
11/5/17
Signup
Login
Amalia
