Potser arribarem massa tard
a la terra promesa,
als masos de la sal i de la mel?
És massa tard per entrar al nou regne,
o és massa d'hora?
Quan mirem veiem no el lloc,
sinó el fragment,
no la paraula, sinó el signe de l'asfíxia,
i dubtem cap a on mirar,
si bosc endins
on comença la claror entenebrada,
o cap al rostre sense lloc.
Separats de l'abans i del després,
sense fi, saltem de regne en regne,
oblidant el camí i el dolor,
oblidant el llindar i la llum negada.
Descalços com la pluja,
passem pels camins aturats de l'ara
endins de les planes infinites,
ensenyant arreu l'evidència de l'arrel!
Amàlia Casajoana
16/6/17
Signup
Login
Amalia
