Dalt de la branca infinita de la tarda, l'aire serè s'estimba incessantment contra l'evidència.
L'estany s'estén sense interrupcions fins a les vores del real i clapes de fulles de tardor suren a la superfície.
Al fons, invisible, dormen les fulles lentes del dolor i de la desmemòria, mentre entre neus incipients i calius adormits, la tardor es desploma imperceptiblement damunt els senders aturats i el silenci plora el silenci.
Les ombres trepitjant amb dubte, escoltant la incessant melodia misteriosa, als peus obscurs de l'alba.
Car salten els peus i volen per les planes indulgents i s'enlairen amb les veus, amunt, endins de l'inoïble.
Dins les cambres brunzents de la memòria ressonen xiscles d'ales, i s'encenen fullatges inquiets. Per un present que ara és passat per l'espai buit on voleiava i voltava la corda blanca.
El ràpid ganivet d'una ala esquinça el matí inconscient, i voleia el parrac feixuc a l'enllà, entre l'abans i l'ara.
Amàlia Casajoana
16/11/18
Signup
Login
Amalia
