Al mig de l'ombra
la mà muda de l'enyor surant.
Dal de la branca infinita de la tarda
es gronxa l'ocell,
s'estimben les fulles enceses de tardor
i l'escuma ràpida dels astres.
L'estany s'estén sense interrupcions
fins a les vores del real
i clapes de fulles de tardor
suren a la superfície.
Al fons, invisible
dormen les fulles lentes del dolor
i de la desmemòria.
Entre neus incipients
i calius adormits,
la tardo es desploma imperceptiblement
damunt de tots els senders aturats
mentre el silenci plora el silenci.
Als rasos de la vista
el card sol de la ment.
Amàlia Casajoana
12/12/17
Signup
Login
Amalia
