Una Història Real
Una altra experiència...
Des de la perplexitat vaig adonar-me que moltes coses de les quals estava experimentant les havia escoltat moltes vegades, per tant, m'eren conegudes. Però, com sol passar, no t'ho acabes de creure.
Fins a l'últim moment em vaig aferrar a la vida, saben que havia arribat al final del camí.
En aquella solitud, vaig pensar que potser ja no veuria més la llum ni escoltaria la meva veu. Aleshores fas un últim esforç, però la gola està eixuta i la veu de les paraules ha emmudit... ja no poden ser escoltades, i per tant, tot el que eres, quedarà perdut per sempre junt amb l'oblit de les teves despulles.
En aquest estat in extremis t'abandones al buit. Llavors, veus la teva metamorfosi de forma nítida i com la llum t'acull. Comences a percebre amb sorpresa aquells éssers que creies perduts, sents com t'abracen amb el goig de veure't. Estimat, tens la sensació d'haver arribat a bon port.
Com tu, també han passat per aquest procés, i saben que la malaltia és la compassió de l'ànima, que et fa retrobar amb la consciència de qui ets.
Quan estàs en un terreny desconegut enmig de la foscor, la por t'envaeix i oblides qui ets, però l'amor està amb tu i et fa recordar...
La llum que mai vas voler veure t'il·lumina des de la profunditat del teu interior perquè no et perdis i puguis veure i sentir tot allò que has viscut.
Amb el record de qui ets, comprens aquelles vivències tan feixugues, però talment plenes d'amor per mi i els altres.
Aquí acabo.
10/10/16
Amàlia Casajoana
