He tornat a anar, al racó de la platja on solies plantar las canyes de pescar.
He viatgat a través del temps, amb l'esperança de atrapar la teva imatge
de quan amb molta paciència, confiaves que algun peix piques l'ham.
Perquè fos més real, m'he assegut al mateix lloc on tu esperaves
aquell moment màgic que viu el pescador, quan e l fil de la canya
vibre fins que és doblegues.
Aleshores,
he vist que amb molta destresa recollies el fil en el carret de la canya.
A la punta de l'ham, una gran orada sortia cuejant.
Tot plegat, era una il·lusió creada per la meva imaginació
per tornar-te a veure.
Bufava el vent de garbí. Sempre et vaig sentir a dir,
que en aquesta situació els peixos es capbussen a la profunditat de la mar,
per poder-se protegir de la turbulència de les aigües.
Amàlia Casajoana
16/3/16
Signup
Login
Amalia
