Aquesta tarda, per les branques dels arbres
en llangueix un teixit molt fràgil de claror.
De sobte, s'escolta com borda un gos
amb una certa nostàlgia,
tal vegada a l'espera d'una nit sense estrelles.
Ho pot ser, m'ho imagino. No ho sé!
Absorta amb els seus lladrucs, hem fong amb aquella claror,
hi ha l'estímul secret d'un desig,
empenyo les veles dels records fins al port de l'oblit.
Com si volgués sé observada,
una lleu transparència de l'aire decanta la claror
i en magnifica les arestes de la llum.
Ho preng com un signe d'atenció,
i des del més íntim em dic:
de quina tarda de mi estic fugin per retrobar-me?
Que em quedarà d'aquest setembre fal·laç
incitador de somnis i miratges?
Una tendresa que no més desconeguda
fa tremolar subtilment les fulles dels arbres,
que fins tancant els ulls,
en puc percebre la fonda esgarrifança.
Amàlia Casajoana
25/9/19
Signup
Login
Amalia
