Ara que l'agost bat els seus metalls,
jo em refugio en mi mateixa.
En una lànguida i dolça deixadesa,
torno a percebre la plenitud del temps;
llavors tanco els ulls per descobrir
que hi ha darrere aquesta paret llisa de la fosca.
El misteri m'atrau!
però no vull perdre aquell encant ingenu
que perdura al fons secret de la memòria.
Les fites i els retorns no em són entranyes,
tornaré al mateix paisatge i el veuré diferent,
perquè el somni, serà un altre, des d'un altre miratge
que encén i meravella.
Tot escoltant un adagio, tal vegada em diré:
tant és qui m'acompanyi en el camí!
Aleshores, amb complaença, tancaré els ulls
mentre que assaboreixo la solitud.
Amàlia Casajoana
27/8/19
Signup
Login
Amalia
