Sovint, viure és xuclar-se cap a dintre
i veure com la pell del sentiment
s'arruga i es marceix com una fulla.
Desvia el cor d'aquest vent
que t'amara d'insòlites certeses
i t'emplena de borra
les múltiples butxaques del record.
La solitud se'n fa mirall de tu
i l'home de fusta que hi veus reflectit
et preguntarà: tu que tens?
I li diràs:
un present de paper
que s'arruga a les mans, i un futur tan imprecís
com les ratxes del vent de primavera.
I doncs, aixeca't i dibuixa un horitzó
a mig camí de la raó i el somni.
Però recorda això si vols comprendre
alguna de les coses que et passen.
Quan s'acabi l'hivern tornarà a ser primavera!
Amàlia Casajoana
11/8/19
Signup
Login
Amalia
