De quina tarda de mi he fugit per retrobar-me?
De sobte la tarda s'ha entelat;
darrere els vidres capcinegen els arbres indolents
i el sol, a ullades lentes,
n'allargassa càlidament les ombres.
Ara reposo i escolto el dring llunyà d'una campana
perduda en els fondals de la memòria,
mentre parlem d'oblit, jo i la meva ombra,
cau un vel inesperat de nit damunt d'ell.
Tanmateix, la nit no és la mort ni és la vida,
sinó un vidre molt fràgil del destí.
Rere el gran buit, que poc que pesa el cos
quan el silenci se n'apodera dolçament i el gronxa.
Fer etern aquest instant
tal vegada seria temptar els déus,
però el cor, calmat,
no vol trencar l'embruix d'aquest silenci.
Amàlia Casajoana
10/7/19
Signup
Login
Amalia
