Allunyats de la memòria
s'alcen els rostres, els ulls, les mans,
s'alcen els temples de l'alçada
sota els timbals silenciosos de la nit.
Arreu es besen,
als cels, als mars, als pous i als cims,
temptejant avancen,
amb les mans buides teixint i desteixint camins.
I, tanmateix, malgrat l'oblit, som nosaltres,
però per quins ulls caminem, insomnes,
per on, per què, per qui?
Si de la llum brolla la llum,
en quin amor obscur vivim?
Amàlia Casajoana
8/5/19
Signup
Login
Amalia
