La branca més nua
dins mines de llum,
vertígens de fulla
de l'aspre costum.
La tempesta ha passat,
a l’arbre tornen les fulles,
es redreça el jonc,
i conjurem l'antiga prometença
d'enllaçar vida i veritat
damunt l'arrel de la frisança,
damunt la cresta de l'instant.
Tot el que en l'aire s'obstinava
ara al fons muda, més obscur i deslligat,
més nu, més invisible,
i a poc a poc, a la font aspra,
aprèn sobtats camins
del salt i noces de la terra i l'aigua,
recorda l'arrel fonda
recorda... l'oblit.
Amàlia Casajoana
4/1/18
Signup
Login
Amalia
