El silenci,
com un riu es mou per tot el so
i ens excava l'oïda,
excava mars endins, venes endins,
ens besa
amb el rostre ardent de la fluència.
El silenci llavors
encara ens porta més endins
al fons de tota música,
al fons del jo, al fons del tu,
i arribem al rostre que flameja dins del so,
al rostre fosc i clar
que des del fons ens mira.
Car el rostre que ens contemplem dins el so
és el silenci,
i és sempre diferent i sempre el mateix.
En el silenci arbre el so,
puja el troc i creixen les branques,
apareixen les fulles de la llum
i esdevé cada so memòria,
car on espera presència troba absència
i on troba goig descobreix dol.
Tanmateix, torna a aparèixer l'arbre
al nord de tot camí
i als nostres ulls no és sinó
llum que fulgura, transparència de claror,
i de sobte ja no hi ha arbre, sinó complanta,
no hi ha fulles ni branques,
només el séc del tronc
i tot ha estat en l'ara dins els ulls!
Amàlia Casajoana
19/12/17
Signup
Login
Amalia
