Observava els núvols atentament, pacientment, com el pescador observa la continuïtat del riu. Era l'acte que li produïa més la sensació de trobar-se davant d'ell mateix.
De sobte ha caigut l'arbre. Una tempesta, un cop de vent, potser la llum immòbil, l'ha aterrat. Ara amorrat a l'aigua, el llepa la llarga serp del riu. No hi fa res que les fulles, els ocells, els astres, els borrons d'aire i els insectes encara l'habitin. Ja no li pertoca de ser el guaita de la verticalitat.
L'oceà de núvols l'oblida. Els vents més experts no troben la carn sonora. Ara l'arbre ha deixat la pugna de fronteres, els estendards d'horitzons i els braços plens de cants i d'espurnes i el comença a despullar l'il·limitat.
Llavors li sobrevenia la certesa que succeïa alguna cosa que a ell també li compatia.
Amàlia Casajoana
13/12/17
Signup
Login
Amalia
