Mentre la llum exigia la foscor,
la foscor la llum exigia.
Mentre un arbre ens protegia
amb fulles de claror,
amb fondes mans
vaticinàvem tots els rius.
Dins les estances de la ment,
un arbre-temple, creixia immens.
Entre les ribes,
érem un pont de cap a cap
dels horitzons
i vam ser marea que l'astre aspira.
Tanmateix, ens costa de cessar,
i ens resistim al ventre fèrtil de la nit,
del fons de tot del brusc alè.
Entre els turons
que unglegen el blau incandescent,
en lloc d'aguantar l'arbre
volem ser ja l'arbre,
i en lloc del bevedor,
ser ja la set!
Amàlia Casajoana
4/10/17