Que estrany el destí,
sense figures clares ni projectes
que travessin rectes
de cap a cap el temps.
Sols el record
que havíem d'emprendre un viatge,
però sense saber per què, ni on.
Estàvem quiets,
i estan quiets ens movia l'instant
fins que sentíem el brogit dels rius.
I l'acció, ah l'acció!
ens urgia i ja, mentre ens urgia,
ens despullava.
I així,
nascuts al lloc que no té lloc,
corríem rere el gest
que havíem començat,
més vius a cada instant
i també, més propers a l'univers!
Amàlia Casajoana
27/9/17