El caminant fa estona
que es deixa endur pel camíque puja suaument per la muntanya.
Fa hores, dies i més dies que s'hi deixa endur,
frisa per arribar aviat.
Aquell era temps d'oblit oblidat,
el temps de la memòria perduda,
minvant de la memòria,
capvespre del record,
nit transparent del demà.
A la perifèria de l'avenir,
al defora del passat,
al dedins de la grana ardent i infatigable.
Mira com avança i ondula més enllà d'ell mateix,
sorprès de la força desconeguda
que l'empeny i el reté.
Mira, caminant esgarriat,
com de dins les cales doloroses de l'enyor
s'infla i s'ondula ple del que encara no és.
Car el silenci sacseja al dedins
i respira l'alè de la vida!
Amàlia Casajoana
12/9/17