Ara amb la pala culls les fulles que han caigut, però el que culls no són les fulles, només l'instant.
Car les fulles avancen sempre i no abandonen l'arbre obert de l'univers.
Entre bellesa i dolor avancen i davallen més i més les fulles, descendeixen fins al fons, blanques, grogues, vermelles, negres més enllà de la terra que ens acull, habiten en la mudança fins que troben l'arbre més profund.
Tanmateix, on no hi ha terra, entre la sal i el fosc enyor, entre el fonoll i l'aigua immensa creix en nosaltres l'arbre de la vida i la mort.
I mentre amb peus feixucs les ombres ens assetgen i el dia es fa més curt, veiem alhora com s'apaguen, mentre una campana fonda bat el temps!