Darrere de cada atac
inacceptable del perdedor,
hi ha l'expressió
de la necessitat de perdre,
una necessitat assedegada i inextingible.
El vent blanc lliscava silenciós
i s'ajeia al banc, entotsolat.
Les coses s'engrunaven
i porugues, suraven
mentre anaven i venien,
i de sobte en algun indret,
deixaven el solc inexplicable.
El camí de cop s'estreny,
allò, com ho podia preveure?
Hauria de girar i recular?
Té el mentó enfonsat al pit
i a penes es poden destriar
les seves faccions.
La mirada invisible roman immòbil,
una penombra espessa li cenyeix la cara.
Ha través de l'espai obert,
s'apinyen les pedres negroses
l'una contra l'altre,
l'una abraçada a l'altra,
a la intempèrie,
collaret pacient de la incertesa!
Amàlia Casajoana
25/7/17