Massa forces adverses lluiten en nosaltres
agosarades esperant l'ocasió,
com si cadascuna
pertanyés a una altra terra enemiga,
totes d'acord només en obtenir satisfacció.
Així doncs, no sabem qui perd,
qui guanya en el combat
que tenen dins el nostre clos.
I som molts en la lluita,
i un de sol aguanta el combat.
I quan sembla que el dia ateny la plenitud,
ja ha arribat, de sobte, el vespre,
solemne, amb peu profund.
Com el mar que algú veu ben llis en una cala
durant un temps que no és llarg ni curt,
i el poc que es mou, és que respira,
però després ve que es retorça tot.
I oblidem pensament i somni
i ens transformem a poc a poc en món!
Amàlia Casajoana
16/7/17