Amb la llum obscura desclosa,
els núvols lliscaven suaument
i es reflectien
junt amb la seva mirada,
en l'aigua bellugadissa.
Vaig sentir una altra vegada,
la necessitat de mirar la seva cara
de faccions marcades i expressives.
No podia explicar el fet que aquella tarda,
dins la cambra tèbia de la natura
sota estels invisibles,
li hagués pogut dir que l'estimava!
Allò era efectivament, el que li volia dir-li,
però aquelles paraules
em sonaven estranyes,
com si fossin dites per primera vegada.
Aquella tarda,
les coses passaven davant dels meus ulls,
sense límits, sense arestes,
plàcidament!
Amàlia Casajoana
2/7/17
SOTA ESTELS INVISIBLES
- Detalles
