En l'hora més cruel,
en l'hora que la branca gronxa buida,
en l'hora que l'alè esdevé memòria
i la memòria dolor,
tot ens revela i ens oculta tot.
Però, l'inconsumible,
des del fons del tot escolta,
escolta i ens exhala,
com si l'alè desclòs
de la més fonda i fosca arrel
hagués de ser present pertot.
Damunt l'arrel que no ha vist ningú,
damunt de llots, terres i mars enllà,
amb la punta dels dits no trobem sinó
el vent buit dins l'aire buit.
El somni d'un somni,
l'ombra d'una ombra que burxa l'aire bru
estiu enllà, quan es fa fosc!
Amàlia Casajoana
10/5/17