Potser serà ja cap al tard,
o a darrera hora,
que de sobte et vindrà la llum.
No saps de quina fondària íntima
vindrà a cercar-te el mut vaixell
que mai no torna,
que no mou l'aigua ni obra cap deixant.
Per les escales que voleien hi pujaràs,
t'acolliràs tot d’una
al mar sense fronteres,
on murmuris d'ona et bressaran.
I sentiràs el mar i no veuràs l'aigua
I sentiràs el vent i no es mourà res.
I tanmateix,
aquesta ona irretenible de l'alè,
aquesta núvia transparent de l'aire,
brunzint de goig brunzint de dol
dansant davant l'abisme,
il·lumini la nit il·luminada!
Amàlia Casajoana
11/5/17