Com una gota d'aigua dins l'aigua,
en el centre,
en la proximitat profunda
a l'arrel del dolor,
com si no fos res més que això,
arribar el destí.
Travessa de la branca que ens travessa,
que ens torna i ens reté.
Tanmateix, és això un destí?
Qui pot desitjar encara desitjar?
Qui pot voler bescanviar les cendres
per unes cendres més amargues?
És el silenci o la tempestat que ens crida?
O el silenci i el so són el mateix?
Com gota d'aigua que rodola
el so s’esllavissa,
i en el pou s'enfonsen,
oint la música silenciosa del destí,
enyor i desig!
Amàlia Casajoana
4/6/17