Oïda endins un altre estiu,
desclou les frondes
i a cada fulla bat el vent.
I així,
tu ets la cambra destinada,
on ondula la veu incoercible
del vivent.
Tu que escoltes l'ocell
però no saps si canta a dins o a fora,
si canta en l'ara,
en l'abans o el després,
des del silenci
saps que pertot vetlla l'invisible.
Signat pel dit del llamp,
com si hagués sols rostres
i mines de verdor i de blavor,
arreu la pols daurada sura.
I com un deure,
de l'univers arriba l'ona,
i com un deure escruta a fons,
no sota o sobre nostre,
sinó al centre serè de l'univers!
Amàlia Casajoana
28/5/17