Esperant la barca làctia de la nit,
els pròdigs llençols de les galàxies
ensenyaren les tempestes de l'instant,
creixent i minvant en el què ens allunya.
Sota la mà encesa ens doblegàvem
i dins la pell dolorosa de l'univers
s'inscriví l'arc de la vida
baixant les mines de l'abisme,
pujant les muntanyes de l'alè.
En el silenci dins del silenci,
on els camins comencen
i tot seguit s'esborren,
som al llit d'un riu que ja no es riu,
només dispersió.
El què era secret, roman secret,
i com un ocell de presa,
en cercles gira el pensament,
ençà i enllà,
invocant un tu, per trobar un jo!
Amàlia Casajoana
17/5/17