Hem dormit sobre el mar obert,
amb cabelleres que s'esbullen
i es lliguen i es deslliguen en el blau espès.
Hem somiat,
amb focs colgats i sirenes d'esperança,
nues de temps, clamoroses i clares
com les finestres de l'aurora.
Hem somiat,
amb insomnes llençols
que brisa endins cavalquen.
Però, el vespre ens sorprèn
meditant sobre el vell arbre del dolor,
ens sorprèn meditant la veritat:
el dolor dins el goig bullent,
el goig dins el dolor sabent.
Dins els pètals foscants
que el vespre escampa!
Amàlia Casajoana
24/5/17