Com la font dins del roc,
com l'astre dins l'aire,
com la llavor dins la llavor,
t'escolto i no sé qui ets,
em perdo...
i no sé qui m'agafa.
On ets de mi,
que sobresaltes i aferres?
Tu que has vist l'àtom encès
i esquinçada l'alba,
excaves en el silenci
banyat en llavis d'aire.
En els turons de l'infinit
amb la mirada dins de l’ull,
has vist plorar la nit
i esbalair-se el dia.
Tu ets l'únic testimoni
quan esborra el rostre,
les cendres del destí!
Amàlia Casajoana
11/5/17