Hem caminat i hem navegat,
i en comptes d'avançar dins nostre,
ens trobem mes lluny.
A cegues, ebris, buits,
en seients sense finestres
ens porta algú,
i somiem hiverns i primaveres,
mort i resurrecció.
L'un al costat de l'altre
fràgils i tèrbols,
sentim el vent, sentim les fulles,
i no sabem si avancem o si fugim.
Per escrutar-hi el nostre rostre,
ens aboquem a l'aigua de l’instant
i bevem i mirem
i no ens reconeixem.
Mentre en peus feixucs
les ombres ens assetgen
i el dia es fa més curt,
una campana fonda bat el temps
on els rius obren camins!
Amàlia Casajoana
7/5/17