Som un arbre que ha perdut el bosch,
un camí
una tornada.
El que toquen les mans esdevé ficció,
i en el contacte es multiplica el dubte.
És com un present sense passat,
com una ala que vola sense moure's,
una mirada,
que s'escampa pertot arreu
sense escapar-se,
i obra la gran finestra oberta.
Entre les frondes impalpables,
per l'indecís camí de la muntanya,
llunyà puja el caminat incert,
el que en nosaltres es coneix i calla.
Hem d'emigrar del que no som,
amb els cavalls rabents de l'horitzó!
Amàlia Casajoana
1/5/17