Lentament, dels gorgs de l'aire
se'ns han aparegut els lilàs,
com un auspici o un gest que anuncia
memòria de món.
Xuclant els focs del riu
que arreu s'escampa,
solcant la faç incandescent.
El què ens mostra, però,
i suspès oscil·la,
només se'ns mostra en un instant
com un esbart d'ocells,
que el blau travessa.
Si bé no ho comprenem,
és cert què avancen els lilàs
pel riu que inunda.
I quan és temps,
veiem el seu rostre en el pou profund
mentre encara és color i olor,
desclòs en l’enyorança.
I quan el pom
tot just ens frega el front,
s'esbocina en poms de l'invisible
per continuar essent!
Amàlia Casajoana
9/4/17