El món toca la música ancestral,
irresistible, muda com el silenci,
en el més profunds de l'abisme.
Pels oceans immòbils del blau,
naveguen sols els núvols incipients,
que avancen lleugers
mentre, pacientment, observen.
Tot d’una, el blanc de les voreres
es transforma incandescent,
i els grisos en grisos més obscurs,
fins negre cap al centre.
Ràpidament, s'entremesclen
l'un amb l'altre i de sobte,
es concentren en un grumoll profund,
que flameja de foscor.
Tot flamejant, el núvol té la certesa
que celebra alguna cosa, que a ell,
també li competeix.
La sensació de trobar-se
davant d'ell mateix!
Amàlia Casajoana
8/4/17