La nit conté més nit,
la llum, llum més abrupte.
En la irrevocable melodia,
hem escolta la veu del món,
incandescent, muda.
Hem vist el mar, proper, llunyà,
els vels i els tels dels horitzons,
el fora a dins i el dins a fora.
Del no-res
hem vist formar els pètals,
que llença l'ara amb l'ara
entre memòria i desig,
entre serenitat i abisme.
Damunt les mans de la nuesa,
avança el riu que no avança,
ebri d'alè, d'abisme,
d'aigua del pou de tu mateix.
Amàlia Casajoana
22/4/17