En matins encara freds,
fulgura contínuament llaurada,
la immensa plana del mar.
Feixugues les imatges granen,
i s'escampen
dins la claror transparent.
Per tot arreu el mar ajagut i sencer,
mentre les ones que s'alcen,
avancen i es caragolen,
s'esbocinen i s'engrunen.
El músic s'aixeca de la fondària
fins la cresta,
i de l'impuls de dalt de l'embranzida
es doblega i s'esmicola,
damunt la desolació.
De l'abraçada centellejant
de la fragmentació,
brolla el so lasciu de boca de música,
que rodola ,
com un tors radiant i fugisser.
Però què significa
la música impertorbable,
que els dits de l'aigua arrenquen
de les ruïnes remoroses,
d'aquests ídols del desastre?
Amàlia Casajoana
l3/4/17